Tusquets & Tusquets

Els escriptors que publiquen llibres basats en la seva vida haurien d'impedir com fos que els llegissin els seus germans. Ja se sap, com passa amb el crim perfecte, en aquests casos sempre és millor no deixar testimonis. I els familiars pròxims solen ser testimonis directes de les experiències vitals dels autors. Per tant, si volen estalviar-se l'inevitable «això que expliques no va passar així», només tenen dues alternatives: liquidar-los o fer-los la mateixa proposta que l'escriptora i exeditora Esther Tusquets va llançar al seu germà: escriure una obra a quatre mans sobre records i vivències de la infància i l'adolescència compartides.

El resultat dependrà molt del ganxo literari de la família en què tots dos van néixer i dels dots narratius delpartenaireen qüestió. Però tractant-se d'Óscar Tusquets, arquitecte, pintor, escriptor i polemista vocacional, l'interès deTemps que van ser(Bruguera, en català i castellà) està garantit.

L'obra, que avui arriba a les llibreries, està plantejada com un intercanvi d'e-mailsen què els Tusquets rememoren anècdotes i punts de vista sobre els seus primers anys de vida. Més que una obra epistolar, el lector té la sensació d'estar enmig d'un xat. Dues tipografies i dos colors diferencien cada text. Una distinció innecessària a mesura que s'avança en el llibre, perquè aquests germans són dues personalitats tan dispars que és impossible confondre'ls. L'Esther, reflexiva, metòdica i compromesa. L'Óscar, àcid, impredictible i anarcoburgès. Dues versions d'una vida compartida explicades amb un llenguatge directe al servei de la memòria.

Tots dos van reconèixer, durant una trobada, la setmana passada a l'Hotel Costa Brava de Platja d'Aro, que fins ara havien parlat molt poc de les seves coses. «Crec que ets molt reservat. Per mi un dels objectius bàsics d'aquest llibre és saber coses de tu», confessa l'Esther. I l'Óscar admet: «És veritat, no sé ben bé per quina raó no he parlat gairebé mai amb tu de qüestions personals. La veritat és que tampoc ho he fet amb els meus comptats bons amics».

DE CLASSE ALTA / Pertanyents a la classe alta de la Barcelona de postguerra, l'«opulència» (per l'Esther) de què disfrutaven era una realitat paral·lela que ignorava el dia a dia de fam i racionament del «poble» (com diu l'Óscar). Flamants cotxes, viatges, golf, hípica, ballet, col·legis privats, creuers, estius a l'Hotel Costa Brava, llotja al Liceu, cuinera i minyones...

Una desfilada de privilegis que seria una grollera ostentació si no fos compensada amb algunes de les carències, sobretot sentimentals, de la família. «En els teus llibres (diu l'Óscar) apareixem envoltats de luxes (…) no obstant, jo recordo bastanta austeritat: ni una festa amb amics dels nostres pares a casa, ni una ampolla d'alcohol, un fred increïble al pis, pa negre».

Un pare metge que semblava viure a l'ombra de la seva dona i que combina una doble faceta d'«idealista i petit botiguer». Una mare «acomodada» a una vida burgesa després d'un matrimoni sense amor, que delegava en el servei l'atenció dels nens. Moltes tardes, quan arribaven a casa (dinaven al col·legi), la seva mare els esperava enfundada en els seus elegants vestits per fer-los un petó abans d'anar al club, on va sopar amb el seu marit i els seus amics al llarg de pràcticament 40 anys.

LA FIGURA MATERNA / Una figura materna amb una suggerent força literària i una presència que s'estén per tota l'obra. Dona de personalitat particular, plena de qualitats i contradiccions. Franquista, però atea i liberal, fins al punt de tenir un amant conegut i, pel que sembla, consentit. Dotada per a les arts, però entregada a una vida regalada.

Una mare glamurosa que contrasta amb un servei domèstic proletari que tenia els nens atemorits («Quan es giri la truita, als vostres papes els tallarem el coll», explica l'Óscar que els amenaçaven). Criades que els pegaven i castigaven i que fins i tot «van assassinar» el seu gos. Una tirania que el germà petit il·lustra amb humor. Un dia els germans es van rebel·lar perquè la nova cuinera feia un menjar que era una autèntica «gasòfia». Es van queixar a la mare, però aquesta va liquidar amb aquesta rèplica el motí: «No pretendreu que jo entri a la cuina».

Una particular relació familiar que és improbable que es repetís en la resta de les bones famílies de Barcelona. Els Loewe, els Sentmenat, els Godó, els Basso, els Mestre. Molts d'ells assidus a les mateixes escoles, entre les quals sobresurt el Col·legi Alemany.

Notícies relacionades

El festival d'estiu de la Costa Brava que tindrà com a escenaris l'Escala i les ruïnes d'Empúries

Savall reviu el Schuman líric

Un despertar de l'amor i el sexe que narren en detall (impagable la masturbacióartísticaque narra l'arquitecte), i una reflexió sobre les seves vocacions (pintura, en el cas de l'Óscar, i literatura i teatre, en el de l'Esther), davant les obligacions prosaiques que van marcar els seus pares.

El llibre es tanca com un cercle, en què la història es repeteix. La mare mor en soledat (atesa pel servei, com els nens) després de passar anys amagant la seva decrepitud. «Tots dos vam ser molt cruels. Ens en vam desentendre», admet l'Esther, amb la nua sinceritat que marca tota l'obra.