«No sóc un punk, sóc ¡el rei del punk d'Espanya!»

-Fa 17 anys del seu últim disc amb La Banda Trapera. ¿Com va sorgir aquest retorn?

-Ha sigut un procés que va començar abans de la mort de Juan RafPulido, l'any passat. Allà veig que se m'està acabant la vida, que porto unby-passa l'artèria, però penso en la possibilitat de fer la meva última obra. Un disc sobre l'acceptació de la mort. Ara ja pot venir. Sóc feliç. L'espero radiant, sense por. Sorprenentment algú m'ha donat un do per tornar a escriure cançons. Crec que ha sigut Juan. I jo, que no sóc un punk sinó ¡el rei del punk d'Espanya!, l'únic viu de la generació del 1976...

-¿Ramoncín no compta?

-¡No compta! Estem parlant de punk. Jo sóc un despistat i no m'havia adonat que sóc l'únic que queda. Doncs sí. Ho he assumit. M'he vist amb molt de poder en part per la història del meu grup, la Trapera, que en mort ha aconseguit tots els èxits. ¡Quina història tan tràgica i tan romàntica a la vegada! Jo hauria d'haver sigut el primer mort del grup. Quan vaig anar a veure Juan a l'hospital, el dia abans de morir, estava sedat amb morfina i es va despertar cinc segons per dir-me: «Morfi, s'ha de tocar». Vaig estar a punt de suspendre l'actuació a Rambleros, però no ho vaig fer. Ara seria fàcil mantenir el nom del grup, agafar quatre esclaus i aprofitar-se'n. ¡Però no! La Trapera és una cosa mítica i mística, i així quedarà. Jo ara mateix tinc la salut controlada i estic prim, perquè no hi ha res més repugnant que un cantant de rock'n'roll vell i gras.

-¿Aquest és el seu últim disc?

-M'agradaria. Vaig pensar: ¿i si uneixo música electrònica amb punk i hard rock, i amb lletres sobre tortura i amor? M'han proposat que sigui el principi d'una trilogia. Que després d'aquest disc de mort en vingui un d'amor i un altre de tortura. Però no vull estar lligat a res. La meva intenció és omplir ara algunes sales petites i després fer algun festivalet. Jo no em veig a la carretera. No estic obligat a tenir èxit.

SEnDCielos movedizos sembla una catarsi després de les morts, de càncer, de Tío Modes, Rockhita i Juan Pulido.

-Es barreja tot i s'ha de separar. Jo no em vull aprofitar del meu sant i beneït grup, ni dels meus amics morts. Una altra cosa és que la vida segueix i m'ha renascut una inspiració.

-Ha convertit Te recuerdo Amanda,de Víctor Jara, en una cançó molt més fosca i apocalíptica.

-Víctor Jara va ser un heroi de les llibertats. La cançó és molt bonica i molta gent li ha donat un tractamenthortera. Jo l'he volgut adaptar pensant en ell en aquests moments d'horror: que et posin en aquell estadi de Xile, et torturin i acabis mort. Com tants i tants hi van acabar a Espanya. Ara hi ha qui proposa aixecar aquests cadàvers d'espanyols i catalans, i surten els feixistes i els poders ocults d'aquest país per posar-s'hi en contra...

-Molta gent no sap que Morfi Grei és un personatge polititzat.

-Sí. El punk va ser molt polític. ¿A quin innocent se li acudeix pensar que la ideologia no hi és en un moviment tan extrem com el punk? Va ser així el 1976. I ara estem en un moment en què hi ha molts artistes amagats com escarabats esperant veure qui surt a les eleccions, per les subvencions. Jo sóc lliure, mai he depès dels polítics, que han destrossat el país i encara el destrossaran més segons el que vingui ara a Barcelona.

Notícies relacionades

¿On és Martin Margiela?

La People in Red Barcelona destil·la solidaritat i glamur

-¿Com encaixa en el seu grup una dona, la guitarrista Betty Love?

-Dóna una sensibilitat femenina amb molt de poder. A Betty, el seu pare li va regalar al fer els 14 anys el senzill deLa regla, de la Trapera. Estiuejava a Horta de Sant Joan, on hi havia Juan Pulido amb tota la seva família. Tío Modes li va ensenyar a tocar. ¡Però el més important és que toca bé!