Maika Makovski: «Si no canviava m'hauria cremat»

–És el seu tercer disc, però es diu Maika Makovski,

–La satisfacció que sento amb aquest disc no l’havia sentit amb els anteriors, sense que això vulgui dir que no aspiri a millorar. I aquesta va ser una raó de pes per titular-lo amb el meu nom.

–¿Quins són els seus primers records musicals?

–El primer record és un xou del meu pare [el multiinstrumentista macedoni Vangel Makovski]; estava molt atenta, asseguda en una cadira de plàstic, a primera fila. Sempre he viscut envoltada d’instruments, de sons, de discos...

–¿La van impulsar a casa a fer ­música?

–M’hi van obligar, més aviat. El meu pare és un excel·lent músic i un pèssim professor. Me’n recordo de l’alegria que vaig sentir quan van portar el piano a casa, i la frustració quan em feia classes i havia de fingir que tenia ganes d’anar al lavabo per poder plorar. Llavors una guitarra em va venir a buscar i les coses van canviar d’ordre: jo era dalt de tot de la jerarquia; jo li deia a la guitarra el que havia de fer, i no al revés.

–¿Com va sorgir l’opció de gravar aquest últim disc amb John Parish?

–Ens vam posar en contacte amb ell, va escoltar lesdemos i li van agradar. John és un home a qui l’apassiona la seva feina. Disfruta del procés i de treballar en projectes interessants, i em sento agraïda que la nostra música li agradés.

–En temes com Lava love

–Estic cansada de dir que l’orgull d’un artista és la seva pròpia personalitat, no la d’un altre. La cançó està gravada en directe, tal com la portàvem del local d’assaig; John va decidir quina era la presa bona.

Notícies relacionades

El Sónar arrenca amb flamenc explorador i house amb pedigrí

Quan Lennon va descobrir Amèrica

–Les noves cançons sonen més rabioses i, a la vegada, més madures.

–Va arribar un moment en què el que estava fent ja no m’estimulava i si no canviava, m’hauria cremat com una metxa. Dit això, canviar no és fàcil, perquè després d’anys i anys s’agafen vicis que és difícil treure’s de sobre. Vaig començar a forçar-me i a escriure cançons horribles i antinaturals, i ningú a la banda sabia què estava passant; ni tan sols jo. A poc a poc, es va començar a veure el fons. Tot va coincidir amb una etapa personal dura però molt enriquidora que es va bolcar en la música.