Carrasco: Soc com Márquez: guanyo si puc, i si no, puntuo.

Ella sap perfectament el que ha fet. ¡I tant que ho sap! Ana Carrasco (Cehegín, Múrcia, 10 de març de 1997), com María Herrera, Beatriz Neila o Andrea Sibaja, saben perfectament que qualsevol resultat, qualsevol conquesta i, no diguem el títol, una victòria, una ‘pole’, una volta ràpida, són un èxit impressionant. No per elles, que hi són per aconseguir-ho, sinó per demostrar que, en un dels pocs esports on les noies poden lluitar de tu a tu amb els nois, elles també poden pujar al podi i aixecar el títol entre una trentena de nois.

-No li preguntaré per què està contenta, però sí a qui ha vist més content pel seu títol de Supersport300. Li hauria de dir que a moltíssima gent: la meva família, els meus pares, els meus germans, que mai venen als circuits i el meu equip, que és amb qui més he compartit la duresa i, sobretot, els alts i baixos d’aquest any tan dur i estrany.

-Estrany, ho diu pels canvis de reglament, per guanyar a Imola (Itàlia) i Donington (Anglaterra) i, després patir, per l’augment de pes o la reducció del poder del seu motor... Aquestes coses sabíem que podien passar. Al cap i a la fi, estem en una categoria molt nova i, per tant, és comprensible que els organitzadors vagin buscant la posada al punt també pel que fa al reglament. Ho dic perquè, és clar, vens de guanyar i després, et veus dins del pilot, lluitant de forma molt, molt, molt ajustada. En aquest sentit, espero que aquest títol em doni la possibilitat de fer el salt, dins de Kawasaki, i ser un pilot oficial de veritat.

-Vostè va arrencar a Magny Cours, sabent que no podria arribar al podi. Va ser una setmana duríssima, ja que el títol se’ns havia complicat una mica. O molt. En carreres tan curtes, si surts tan enrere, la mentalitat ha de ser vinga, lluita, corre el que puguis, passa a qui puguis, però no caiguis. I al final, Dani Valle, a qui ja li he dit que li pago un sopar on vulgui, va superar Mika Pérez en l’últim revolt i jo, que era allà, que vaig aguantar, que vaig remuntar 10 llocs, vaig aconseguir el títol per la meva regularitat, ja que vaig aconseguir puntuar en totes les carreres.

-Ja sap el que va dir Marc Márquez ¿no?, que el que ha de fer és celebrar-ho molt. Doncs, miri, tot això és el que encara no he pogut fer. ¡Encantada d’estar tan atrafegada!, però, sí, tinc ganes d’arribar a casa i muntar una festa ben grossa amb la família i els amics.

-Valentino Rossi va comentar que la seva corona és de les bones perquè el títol arriba no per un dia, per una carrera, per la sort d’un GP, sinó per tota una temporada a dalt de tot. ¡Uf!., encara recordo quan li vaig donar la pallissa, fa alguns anys, a ‘Pablete’ Nieto perquè em presentés el ‘Val’ i el Marc. I record quan ens vam fer la foto amb Maria Herrera i el Marc ens va dir “em fareu posar vermell”. Els dos van ser encantadors. Bé, sí, està molt bé que campions com ells et reconeguin el que has fet. I respecte a la regularitat que comenta el ‘Vale’, podria dir que he guanyat el Mundial com el Marc guanya ara els seus, amb cap, vencent quan podia i sumant punts quan no es podia. Soc com Márquez: guanyo si puc, i si no, puntuo.

-Andrea Dovizioso va comentar que no hauria de tenir pressa per arribar a MotoGP. Bé, ells saben on són. És evident que no em veuen encara allà, com jo tampoc, però tinc la intenció de continuar allargant el meu somni fins a arribar on són ells. Si no hagués aconseguit aquest títol, no tindria cap possibilitat de dir que vull córrer algun dia a MotoGP. Així que, després d’aquesta conquesta, em puc permetre de parlar-ne ¿no?

-Perdó, el lema de la seva samarreta ‘ride like a girl’, pilota com una dona, ¿va dirigit a algú? Bé, sí, sí, és una manera de contestar, sense ànim de polèmica ni de voler ferir ningú, a tots els que, sovint, diuen, despectivament, això de ‘¡atenció!, que hi ha una dona al volant’. Una manera de dir, estem aquí i també sabem pilotar, conduir, guanyar.

-Vostè ha demostrat que el motociclisme també és qüestió de picardia, habilitat, estratègia, mans, al marge de la força. És evident que és un esport on la mecànica és molt important per a tothom, també per al Marc&Cia. I on, com ha demostrat el mateix Dani (Pedrosa), no fa falta tenir el cos del Valentino per guanyar. Però uns mica de força es necessita ¡i tant que sí!

-¿S’ha sentit estimada al pàdoc? Sempre, tota la vida, a tots els equips, en tots els campionats, en totes les categories. Sí, sí, jo sempre me n’he sentit com una més. Perquè soc una més. Jo soc pilot. I punt.

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

-Però vostè està obrint moltes portes...Iem sento molt orgullosa d’això, però és una conseqüència de la meva professió, de la meva voluntat, del meu somni, de la meva tossuderia, d’haver-me proposat arribar, tot i que sabia que tindria més dificultats que altres pilots. Si amb això ajudo altres dones, millor que millor, però no em sento especialment una heroïna per haver obert camins, perquè hi ha milions de dones a tot el món que ho intenten cada dia i això és el que hem de fer: no defallir mai.

-Quin bon detall la dedicatòria a Luis Salom. No podia fer cap altra cosa. L’estimava molt. I quan va morir, vaig pensar, si aconsegueixes alguna cosa important serà per a ell. I ha sigut per a ell.