¿Quin Estat del benestar volem?

La història ens explica que les males condicions de vida i de treball provocades per la revolució industrial van afavorir la creació de sindicats i partits obrers. La progressiva implantació del sufragi universal, que va augmentar les possibilitats electorals dels partits socialistes, va alarmar les classes governants. Bismarck va ser el primer que es va adonar d'aquest fenomen, i va establir una assegurança d'accidents de treball en la indústria i l'assegurança sanitària. Li van seguir altres països introduint mesures similars.

No obstant, no va ser fins després de la segona guerra mundial quan l'Estat del benestar es va desenvolupar. Això va ser possible gràcies al pla Marshall i a l'intens període de creixement registrat pel capitalisme industrial europeu, durant els anys 50 i 60. La crisi del petroli del 1973 i la globalització han laminat el somni europeu d'un Estat del benestar expansiu, en el qual fins i tot cabrien noves prestacions.

A l'esdevenir històric poc propici s'hi uneixen moltes veus que qüestionen l'existència de l'Estat del benestar. Tant per raons quantitatives (econòmiques i fiscals), a causa de l'enorme despesa pública i al creixement de l'Estat, com per raons qualitatives, ja que propicia un Estat paternalista, que exerceix cert despotisme social i que crea ciutadans passius, mancats d'iniciativa. A les crítiques anteriors s'hi han de sumar les tendències demogràfiques, amb fenòmens com la inversió de la piràmide d'edat i la longevitat creixent de la població.

Les dades estadístiques ens diuen que la despesa en pensions a Espanya el 2016 ha sigut d'uns 119.000 milions d'euros, dels quals al voltant del 70% són pensions de jubilació. Aquest import s'ha finançat principalment amb les cotitzacions que empresa i treballadors satisfan i, en menor mesura (al voltant del 10 %), mitjançant l'aportació de l'Estat procedent d'impostos generals. No obstant, l'elevada desocupació ha precisat acudir al fons de reserva creat l'any 2000.

Dades més qualitatives ens mostren que l'esperança de vida està al voltant dels 80 anys, mentre que l'edat efectiva de jubilació a Espanya està al voltant dels 64 anys, és a dir, per sota de l'edat teòrica de jubilació. Mentre que el 1990, la població de més de 65 anys suposava el 5% de la població total, el 2025 arribarà al 25%. Amb les dades actuals, la taxa de persones inactives sobre la població, entre 15 i 64 anys, serà del 33,6% el 2015 i del 67,50 % el 2050.

Tot l'aquí exposat requereix una reflexió. L'Estat del benestar ha fet més inclusiu el contracte social entre Estat i ciutadà, mitjançant la redistribució de la riquesa. En els sistemes econòmics actuals, l'Estat no sols fa funcions de policia i d'organització institucional, sinó que intervé regulant l'economia i recaptant ingents quantitats d'impostos dels seus ciutadans, que han de servir per proporcionar-los una protecció bàsica. Procurar que els individus estiguin en situació de desenvolupar-se, mantenint un sistema educatiu gratuït, que els ciutadans tinguin una assistència sanitària pública i que quan el ciutadà no pugui treballar per incapacitat o haver arribat a determinada edat percebi una prestació (incapacitat i jubilació), són elements constitutiusde la formulació del contracte social entre Estat i ciutadans, reconegut als articles 27, 41 i 43 de la nostra Constitució.

En millors condicions

Òbviament, el creixement econòmic i la creació d'ocupació constants solucionarien el problema. No obstant, això no serà sempre possible, i per això haurà de combinar-se amb modificacions paramètriques en la pensió de jubilació. El fet que les persones no només viuen més temps, sinó que arriben en millors condicions a la vellesa, aconsellen que l'edat d'accés a la jubilació continuï endarrerint-se fins a situar-se en els 70 anys, llevat d'aquelles professions que demanen més duresa física. Per un altre costat, el fet que a Espanya els jubilats cobrin el 74% del seu últim sou, mentre que a Europa només ens supera Àustria amb una taxa de substitució del 76%, i que la mitjana europea se situï en més del 50%, permet seguir incrementant els anys de còmput de les bases fins a situar-se en els últims 35 o 40 anys de vida laboral.

Notícies relacionades

Els experts donen les claus sobre la quarta revolució industrial

Els 'centennials' han trencat la frontera entre el món real i el digital

Malgrat que el finançament bàsic del sistema ha de seguir realitzant-se mitjançant les quotes a la Seguretat Social, aquestes no haurien d'augmentar, ja que a Espanya són molt elevades, influeixen negativament sobre l'ocupació a l'incrementar el cost del treball i, en temps de crisi, afavoreixen la desocupació.

No obstant, degut a les dades demogràfiques, a mitjà i llarg termini, l'aportació de fons al sistema de Seguretat Social provinents d'impostos generals haurà de ser creixent. Sempre, és clar, que els ciutadans vulguin mantenir l'actual Estat del benestar. Si fos així, els governants hauran de replantejar-se en els pressupostos generals de l'Estat les partides de despeses a finançar amb els impostos pagats pels seus ciutadans.