La perillosa addicció a les remuntades

No era la primera vegada que els blancs s’avançaven. Ni tampoc que ho fessin dues vegades. Ni a Barcelona. Ni que fos el mateix jugador, Kylian Mbappé, que es creix sempre quan veu el gran rival al davant. Ni que es veiessin sis gols en la primera meitat. Tot això ja s’ha vist.

"No sé quin esperit hi ha en aquest equip, però quan hi ets dins no és plat de bon gust", va assenyalar Ferran Torres al final del partit després que es consumés la remuntada definitiva. Potser no l’última.

Quatre en mitja part

No s’havia vist fins aquesta temporada que el Barça li clavés quatre gols al Madrid al Bernabéu, a l’Aràbia Saudita i a Barcelona, en només 45 minuts. Tampoc que, després d’encaixar dos gols en 14 minuts –una novetat que regalés els dos–, fes quatre gols en 30 minuts, fins a tombar el marcador abans del descans. Mai s’havia vist que l’afició culer comencés a cantar "olè, olè" en la primera meitat a l’alliberar-se de l’angoixa que es va estendre a Montjuïc amb el 0-2.

O que Eric Garcia marqui en dos partits seguits el tret de sortida . O que el segueixi el juvenil Lamine Yamal presumint d’anotar en els partits importants als 17 anys. Que faci cinc partits seguits que Raphinha mulla, amb un altre doblet al Madrid. I tampoc s’havia vist que Fermín celebri un golàs corrent com un possés cap a la grada, que l’àrbitre l’anul·li sense que s’escolti ni un xiulet de rebuig; potser pel costum d’assimilar decisions contràries.

Notícies relacionades

Un Barça salvatge obre una nova era

Márquez surt més líder de Le Mans el dia de Zarco

En realitat, el que crea addicció és el Barça en si mateix, aquesta irreductible capacitat per sobreposar-se a les adversitats, als seus errors, a les seves debilitats, que les té, repetida la singular propensió a gestionar derrotes parcials. "Hem de corregir algunes coses, com els gols que regalem i els gols que fallem", no va dubtar a reconèixer Lamine Yamal.

No importa el lloc, no importa tampoc el rival: tant és el Celta com el Benfica. El mèrit és que tant fa el Metropolitano com el Madrid. No hi va haver cap càntic de "campions, campions". També això va ser estrany.