Les veus dels assassins

Des de l’assassinat del seu fill, la mare del Gabriel, Patricia Ramírez, regala "peixets" als que atenen la seva sol·licitud d’ajuda. Amb un pot ple de figuretes va arribar el juny de l’any passat al Senat. En una commovedora i precisa intervenció, va denunciar la violència mediàtica que pateixen els afectats per delictes violents i va sol·licitar un Pacte d’Estat per blindar les víctimes. Unes setmanes abans, s’havia assabentat que una productora havia pactat amb l’assassina del seu fill la realització d’una sèrie sobre el crim. Al finalitzar la sessió, va transmetre el seu desig de retirar-se a la intimitat i provar, finalment, de reconstruir-se. No ha pogut ser.

Notícies relacionades

Incomplir sense conseqüències

Amb la música a una altra banda

Ramírez ha hagut d’exposar-se de nou per denunciar la situació de desemparament judicial i institucional que pateix. "L’assassina del meu fill em vol matar", ha afirmat. El motiu: haver aconseguit frenar el true crime del cas. Més enllà de les cridaneres irregularitats que semblen envoltar la vida de la condemnada a la presó de Brieva (Àvila), el viacrucis de la mare del Gabriel torna a col·locar el tractament de les víctimes en el centre del debat. ¿Fins a quin punt l’interès mediàtic o la llibertat creativa poden passar per sobre del patiment d’una víctima?

El dolor de Ramírez es fon amb el de Ruth Ortiz, la mare de dos nens assassinats pel seu pare que, recentment, va tornar a l’actualitat al mirar d’aturar la publicació d’un llibre sobre el cas. L’escriptor mai es va posar en contacte amb ella, mentre que sí que va mantenir converses i correspondència amb l’assassí, José Bretón. Sovint, les obres (llibres o sèries) es venen com un intent de reflexió sobre el mal. I poden ser-ho, sempre que no s’oblidin de la víctima. Si no se la té en compte, existeix una apropiació –i explotació– del seu dolor. A l’absència insuportable d’un ésser arrabassat se suma la violació constant de la seva intimitat i la seva memòria. El trauma convertit en un producte de consum en el lineal d’històries truculentes. Per a les víctimes suposa una condemna sense fi. ¿I per a la resta de la societat? ¿És innocu convertir el dolor real en entreteniment? Sense la mirada de la víctima, la nostra percepció està amputada, també la nostra capacitat d’empatia. A través de multitud de produccions sobre crims reals, s’excita la sensació de vulnerabilitat. El procés no és innocu, ni personalment ni políticament. La venjança i l’exigència de més seguretat, no sempre rimen amb democràcia. Més encara quan s’oblida la reparació de la víctima.