Res no és gratis
Les finances de l’Estat presenten un dèficit estructural del 3% del PIB aproximadament. Aquest és el verdader problema.Si volem mantenir el nivell vigent de prestacions de l’Estat del benestar, resulta evident la necessitat d’augmentar substancialment els ingressos fiscals per així finançar el nivell de despesa. La reforma fiscal és ineludible.
El dèficit de les administracions públiques a Espanya ha estat del 5,08% del PIB l'any 2015 (del 5% si descomptem els ajuts a la banca). Aquesta xifra és preocupant no tant per l'incompliment de l'objectiu fixat pel Govern en el seu programa d'estabilitat pressupostària, sinó més aviat per la incapacitat sistemàtica de l'economia espanyola, des de l'any 2008 fins a l'actualitat, per reduir-lo de manera efectiva i situar-lo per sota del 3% del PIB.
El Govern d'un Estat pot gastar més del que ingressa, tot generant un dèficit públic, sempre que tingui present que aquesta situació no pot perdurar en el temps, i que, per tant, caldrà en un futur més o menys immediat revertir la situació generant uns ingressos fiscals superiors a les despeses. És a dir, el pressupost de l'Estat ha d'estar equilibrat al llarg dels cicles econòmics.
El problema sorgeix quan el dèficit fiscal es cronifica, perquè aleshores l'endeutament públic creix de manera explosiva fins a comprometre seriosament la solvència de les administracions públiques. D'aquí ve la necessitat imperiosa d'ajustar el dèficit públic com a percentatge del PIB i transformar-lo en un superàvit fiscal, en un horitzó temporal raonable.
Aparentment, l'alternativa més clara per aconseguir-ho passaria per reduir les despeses. Aquesta ha estat l'elecció escollida pel Govern de l'Estat espanyol, seguint les indicacions de la Comissió Europea a l'empara del Pacte d'Estabilitat i Creixement (PEC). Tanmateix, el recorregut i l'efectivitat de les mesures de contenció de la despesa són limitats. N'explicarem el perquè.
Com es pot apreciar al gràfic, l'any 2015 la despesa del conjunt de les administracions públiques a Espanya fou del 43,32% del PIB, contra uns ingressos que representaven el 38,24% del PIB, d'acord amb les dades que proporcionen els ministeris d'Economia i Hisenda en l'actualització del Programa d'Estabilitat Pressupostària 2016-2019. Això determina un dèficit d'ingressos per valor del 5,08% del PIB, aproximadament uns 50.000 milions d'euros. Si de l'import de les despeses descomptem la partida destinada al pagament d'interessos del deute públic en circulació, que representa el 3,06% del PIB -perquè descartem l'opció d'impagament-, i les contribucions al pressupost de la UE (0,85% del PIB) -perquè sortir de la Unió no és una alternativa-, tenim que la despesa potencial retallable és del 39,41% del PIB.
Tanmateix, dins d'aquest import s'inclouen les despeses corresponents a pensions, sanitat, educació i subsidis d'atur, que representen entorn del 25% del PIB. Si volem mantenir el nivell de prestacions de l'Estat del benestar, aleshores el marge d'acció es redueix al 14,41%, la diferència entre el 39,41% i el 25%. Alhora, aquesta quantia inclou el valor de la inversió pública, que suposava el 2,45% del PIB -que no s'hauria de reduir si es vol afavorir l'activitat econòmica futura-. Si, de nou, prescindim d'aquest import, la despesa retallable a Espanya es limita realment al 12% del PIB. Aquí seria factible la reducció de la despesa de les administracions públiques per la via de l'eliminació de duplicitats administratives, el malbaratament de recursos i d'altres despeses supèrflues. L'estalvi seria d'un 2% del PIB en el millor dels casos.
Si el dèficit públic és del 5,08% del PIB, i si d'acord amb les consideracions anteriors com a màxim podem reduir la despesa de l'Estat en un 2% del PIB, significa que les finances de l'Estat presenten un dèficit estructural del 3% del PIB aproximadament. Aquest és el veritable problema de les finances públiques a Espanya -més enllà del creixent endeutament de l'Estat-, perquè evidencia la insuficiència del sistema fiscal per generar un nivell d'ingressos suficient per sostenir el nivell de despeses actual.
Un dèficit estructural que previsiblement anirà en augment en els propers anys si tenim en compte tres factors: a) l'envelliment de la població i l'augment conseqüent de les despeses en pensions, sanitat i dependència; b) el major pagament d'interessos associat a un nivell d'endeutament públic superior al 100% del PIB, i c) la necessitat d'incrementar el nivell d'inversió pública i situar-lo en la mitjana europea, per facilitar el creixement econòmic a mitjà i llarg termini.
Però res no és gratis. Si volem mantenir el nivell vigent de prestacions de l'Estat del benestar i alhora fer front a aquests reptes peremptoris, resulta evident la necessitat d'augmentar substancialment el nivell d'ingressos fiscals per així finançar el nivell de despesa present i futura.
La lluita contra el frau fiscal podria ajudar a incrementar els ingressos de l'Estat, però en cap cas l'augment de la recaptació impositiva derivada del major zel fiscal seria prou significatiu per cobrir aquest volum de despeses. Per això cal una reforma profunda del sistema fiscal espanyol adreçada a augmentar la pressió fiscal sense perjudicar el creixement econòmic. Una reforma ineludible perquè el sistema impositiu, configurat d'acord amb uns tipus marginals elevats i uns tipus efectius baixos per la gran profusió d'exempcions i deduccions fiscals, resulta molt ineficient.
D'acord amb aquestes consideracions, la proposta defensada per diversos economistes consistiria a reformar els impostos directes, com ara l'impost sobre la renda de les persones físiques i l'impost de societats, tot augmentant les bases impositives amb l'eliminació de deduccions, exempcions i beneficis fiscals -que redueixen la progressivitat i equitat del sistema i minen la recaptació impositiva en un 15%.
Alguns altres autors recomanen també completar aquestes mesures tot introduint un tipus únic d'IVA del 21%, reforçat amb algunes ajudes a les persones amb rendes més baixes.
Notícies relacionadesAmb aquestes mesures s'aconseguiria situar la pressió fiscal -el percentatge de la nostra renda que es dedica a pagar impostos- en el 37%, un nivell lleugerament superior a la mitjana dels països de l'OCDE (34,4% l'any 2014). Però més important encara, seria possible augmentar la recaptació impositiva en una quantia equivalent al 4% del PIB.
La suma d'aquest import (4%) a la de l'estalvi derivat de la racionalització de les administracions públiques i la supressió de despeses supèrflues (2%) podrien compensar el dèficit públic actual i generar un superàvit estructural de l'1% del PIB (+4% +2% - 5,08%). S'aconseguiria per aquesta via la consolidació del pressupost de l'Estat, tot garantint el finançament de l'Estat del benestar.
