Envellint en una urbs connectada

Les previsions de creixement de la fracció de població més gran de 60 anys s'estan complint amb escreix, i ja es comença a percebre de forma molt generalitzada que hi haurà un conjunt de problemes econòmics, socials, de salut, etcètera, associats a aquest envelliment.

¿Què pot aportar la tecnologia per solucionar, encara que sigui de forma parcial, algun d'aquests problemes, considerant l'entorn urbà? Ja s'han portat a terme un bon nombre de projectes de R+D amb finançament europeu, de fundacions, i d'empreses com IBM o Intel, al voltant d'aquests temes. Des de la tecnologia ha predominat una aproximació assistencial i mèdica, on s'ha posat el focus en els aspectes de fragilitat de la gent gran. Un exemple de resultats han estat múltiples sistemes de vigilància basats en càmeres de vídeo a les llars, orientats a detectar les possibles caigudes de les persones grans, o d'altres situacions d'emergència, i que avisen automàticament els cuidadors. Altres sistemes es basen en els mòbils intel·ligents, o en les possibilitats que ofereix l'anomenada internet de les coses. Una característica comuna d'aquests sistemes és que són força intrusius, i que suposen o concedeixen molt poca capacitat d'autonomia a la persona gran. El model de sistema és una llar amb una gran quantitat d'aparells; en molts casos, una llar completament especialitzada i específica per a aquest objectiu.

Una limitació d'aquests sistemes és l'escassa atenció que, implícitament, donen a aspectes humans relacionats amb la tecnologia. Per exemple, l'acceptació d'una tecnologia (sense anar gaire lluny, pensem en un nou model de televisió, o equip de música) en una llar està condicionada per factors d'espai, estètics, etcètera. En altres casos, hi ha factors directament socials: sentir-se vigilat, o controlat per la família, poden ser aspectes de no acceptació de propostes tecnològiques.

En l'àmbit de ciutat s'ha fet molt en termes físics d'accessibilitat, a l'eliminar-hi un bon nombre de barreres arquitectòniques. Però cal anar més enllà d'aquests aspectes físics o individuals, tenint en compte els nombrosos estudis socials que mostren que existeixen altres facetes importants en el benestar quotidià de les persones grans a les àrees urbanes: la vida comunitària, la relació i el compromís socials, el sentiment de pertinença, entre altres. ¿Com es pot fer que les ciutats cada vegada més intel·ligents o connectades siguin amables per als cada vegada més abundants sèniors?

Els actuals estereotips tendeixen a presentar la persona gran com a passiva i reticent davant la tecnologia. No és pas la nostra experiència, on hem compartit amb un centenar de sèniors, de 60 a 80 anys, el disseny i la creació de serveis d'ajuda mútua, de rutes culturals lúdiques, etcètera. En comunitats urbanes, utilitzant la tecnologia més actual (web, buscadors, xarxes socials, telèfons intel·ligents, geolocalització...). Aquests exemples, descrits en l'article presentat en el congrés Communities & Technology el juny d'aquest any a Limerick, Irlanda

(http://dx.doi.org/10.1145/2768545.2768552),

ens han ensenyat algunes lliçons rellevants per a ciutats tecnològiques més habitables per a la gent gran.

Primerament, la tecnologia no hauria de ser l'element central, com s'ha considerat necessari en la pràctica totalitat de les propostes de smart cities: és més important la comunitat d'ajuda mútua que la tecnologia que s'utilitzi per portar-la a terme, tot i que la nova tecnologia pot ser un element motivador, una llavor; però cal preocupar-se menys per la innovació tecnològica que per la integració de les novetats en l'ecologia de les tecnologies en ús, especialment, les tecnologies de comunicació social ja en ús.

Actor de la transformació

Notícies relacionades

Els experts donen les claus sobre la quarta revolució industrial

Els 'centennials' han trencat la frontera entre el món real i el digital

En segon lloc, l'element central és el ciutadà sènior, que ha de ser actor de les transformacions perquè aquesta ciutat més tecnològica sigui també més humana. El ciutadà sèniorha de jugar un paper central a reconfigurar i adaptar la tecnologia introduïda a les seves necessitats i interessos reals, que en molt poques ocasions coincideixen amb les propostes que fan tant tecnòlegs com sociòlegs que pensen en les persones grans com a ciutadans passius. La tecnologia, com la governança, ha de ser democràtica, per servir als interessos dels ciutadans. És l'apropiació de la tecnologia l'element clau, i la participació democràtica és un element cabdal en aquesta apropiació.

Un tercer aspecte rellevant per fer que la tecnologia sigui més inclusiva és llevar les fronteres que es creen, de manera inintencionada, per la distinció de la gent gran associada a fragilitat i necessitat d'ajuda i assistència. L'actual crisi ha mostrat molts avis donant suport a fills i néts en molts aspectes, dintre de l'estructura típica de família de la nostra societat. Més enllà de l'entorn familiar cal pensar la contribució en la comunitat. Al mateix temps que es desenvolupa la tecnologia és important el desenvolupament, el reforçament o la modificació de la comunitat que establirà un nou ús de la tecnologia, i canviarà també per a aquest ús. Són els interessos i les motivacions els que defineixen una comunitat en un entorn urbà i no l'edat. Al final del camí, el que apareix és una tecnologia apropiada per al ciutadà amb uns nous usos que són patrimoni d'una nova classe de comunitat o d'una comunitat transformada. Perquè l'impacte d'aquests nous escenaris sigui sostenible, s'ha de passar del nivell de comunitat a l'escala de ciutat, cosa que fem treballant amb diferents entitats i governs locals.