La tècnica russa per desestabilitzar Espanya amb la dana, al descobert

La final de l’Europa League entre el Tottenham i el Manchester United, que es va celebrar dimecres a San Mamés, va tenir molta substància a les xarxes socials. Primer van recollir episodis de l’èbria turba anglesa que va assolar Bilbao durant tot el dia: cal fer especial menció a la malvolença amb què els ‘hooligans ’van maltractar el mobiliari urbà, sobretot els semàfors –que van arrencar en un bon nombre al centre de la ciutat– i com es van defensar alguns veïns de la invasió. Es van fer virals, per exemple, les imatges d’un senyor que foragitava els seguidors borratxos dels voltants del seu pis a la plaça Nueva amb una espècie de pica de les que s’utilitzen a les corrides de toros. I tot i així costava fer-los fora, perquè després parlin de l’elegància i el saber estar britànics.

Però, sobretot, la gent va comentar com de dolent va ser el partit. Després d’unes semifinals de Champions que van constituir un monument al bon gust futbolístic –en el cas de l’Inter-Barça– o, almenys, a l’emoció –en el de l’eliminatòria que va enfrontar el PSG i l’Arsenal–, el partit entre els Spurs i el United semblava d’un altre esport. És comprensible que el Tottenham voldria donar èpica a les xarxes a la seva victòria, aconseguida gràcies a un gol en pròpia porta dels seus rivals, però els qui no tinguessin una implicació emocional en el partit el van patir més que el van disfrutar.

Els mems van ser sagnants. «Això no pot ser futbol, ha de ser una cosa diferent», escrivia el compte @TrollFootball, amb 4,5 milions de seguidors. «No sé si estic veient la final de l’Europa League o un partit de ‘play-off’ de descens de la Premier», apuntava @raulschalke7. «El Tottenham campió de l’Europa League, sense xutar a porta en tot el partit (el gol va ser en pròpia), dissetè a la Premier amb 38 punts, mateixes derrotes en la Premier que el Las Palmas. El pitjor campió de la UEFA en molts anys», va resumir @marmolista_gc2.

Si alguna cosa no es pot negar a Donald Trump és sentit de l’espectacle. Això no és necessàriament bo si un és president d’un país; és més, els qui estiguin educats en una cultura política tradicional poden considerar grotescos els seus numerets. Però el cas és que Trump ho porta a la sang, per a disgust dels mandataris internacionals que el visiten a la Casa Blanca. Fa unes setmanes va ser Volodímir Zelenski, el president d’Ucraïna, qui va patir una trampa al Despatx Oval, i dimecres passat va ser el seu homòleg sud-africà, Cyril Ramaphosa, a qui Trump va acusar de permetre un «genocidi» contra els blancs al seu país. El president dels EUA tenia preparada la sorpresa al seu convidat fins al punt que, en un moment donat, va projectar un vídeo de diversos minuts amb els presumptes excessos contra els blancs a Sud-àfrica. «Apagueu els llums», va ordenar als seus ajudants.

El pobre Ramaphosa, com Zelenski en el seu moment, resistia el ruixat com podia, incapaç de creure que Trump li estigués donant lliçons del que passa al seu propi país. Li passava articles, impresos en paper, de publicacions d’internet, i anava recitant-ne els títols, sempre sobre suposats atacs a grangers afrikàners: «Mort, mort, mort horrible». No va aportar proves. Al seu costat, Elon Musk, nascut a Sud-àfrica, assentia durant el xou, en què diversos membres blancs del govern de Ramaphosa van defensar el seu president i van negar les acusacions del líder dels Estats Units.

El president sud-africà va mantenir la calma i li va explicar que sí, al seu país hi ha violència, però que les víctimes són majoritàriament negres. I fins i tot es va permetre un acudit, molt celebrat a les xarxes socials, a tomb del sumptuós obsequi que Trump va rebre en el seu últim viatge oficial a Qatar: «Ho sento, no tinc un avió per regalar-te».