Antonio Miró, el dissenyador que va modernitzar els uniformes als Jocs Olímpics de Barcelona 92

Quan Antonio Miró(Sabadell, 18 de març de 1947 – Barcelona, 3 de febrer de 2022) va rebre l’encàrrec de crear els uniformes per als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 ja tenia una carrera d’èxit i fins i tot ja s’havia encarregat de renovar els vestits del cos de Mossos d’Esquadra. «Després també va fer els d’El Bulli, Iberia i la Guàrdia Urbana», recorda Ignasi Sastre, mà dreta del dissenyador a Groc, la botiga que va obrir amb tan sols 20 anys el fill de sastre, del qual va aprendre l’ofici, a la rambla de Catalunya cantonada amb Provença). Va tenir tant d’èxit que l’establiment es va convertir en un oasi pop a la Barcelona tardofranquista. El 1979 va llançar la seva pròpia marca, amb el seu nom per bandera.

En els il·lusionants 80 i 90 Toni Miró, com també se’l coneixia, es va convertir en referent de la moda ‘made in Spain’: va reinventar el vestit sastre amb nous patrons i va plasmar el seu estil modern, sobri i impecable, d’aire mediterrani, en centenars de col·leccions que es van passejar per les millors passarel·les del món: París, Milà, Nova York... Aquest mateix segell de la marca es va plasmar, després, en projectes més recents i més enllà de la moda, al món de l’interiorisme, els regals i la decoració. 

El 1988, quan Barcelona ja s’estava posant moderna i guapa per organitzar la cita olímpica, Miró, «una persona seriosa, reservada, però també observadora i pròxima i carismàtica», com el defineixen companys que el van tractar en aquells anys preolímpics que «tot anava contrarellotge», com recorda la dissenyadora Roser Marcé, que com ell també va desfilar en la cerimònia inaugural, va rebre el premi Cristóbal Balenciaga com «el millor dissenyador espanyol», que el va fer arribar a l’estatus d’icona. Per la seva botiga desfilaven celebritats com «John Malkovich, Anthony Quinn, Pep Guardiola o Ryūichi Sakamoto», recorda Sastre.

El vermell, color obligat

L’eslògan que va elegir per a les seves botigues (‘No venem roba, venem un estil de vida’) es va colar d’alguna manera en la sèrie d’uniformes que Miró va crear per a la cerimònia inaugural i de clausura, que va projectar una imatge d’una Barcelona cosmopolita i innovadora, com aquells dissenys en què va utilitzar, això sí, més colors dels que solia (el vermell era d’obligat compliment). Les imatges d’aquesta cerimònia, amb l’en aquell temps príncep Felip encapçalant la marxa, van quedar per sempre en la memòria.

«Manuel Huerga, director artístic dels Jocs, es vestia a Groc, i va ser ell qui un any abans va dir a Miró si volia presentar-se a concurs per encarregar-se dels uniformes», rememora Sastre, que remarca que la firma tenia fins i tot un departament especialitzat en uniformes.

Notícies relacionades

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Multimèdia: ELS 92 DEL 92

Animadors, hostesses, mossos de pista i diferents models per a voluntaris amb una tendència moderna, còmoda i molt actual per a l’època. Dissenys en blanc i negre, en blau o amb els colors de la bandera d’Espanya en tota mena de peces, calçat i accessoris que el personal assistent va portar aquell 25 de juliol del 1992.

Segons la ‘Memòria oficial dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992’, «les persones que havien de portar uniforme eren gairebé 50.000 [...]. Es va limitar el nombre de models, restringint-ne les varietats, perquè fossin ràpidament reconeguts pel públic, i d’acord amb les tasques que s’havien de portar a terme. Amb aquests criteris, es van establir tres categories (directius, tècnics i auxiliars) i cinc colors». Per exemple, el color mostassa era el dels assistents lingüístics; els tècnics i auxiliars anaven de verd, o els àrbitres i jutges, de vermell.