L’Iran obliga dues dones dissidents a viure com a apàtrides a Barcelona

L’Aida va posar terra pel mig perquè no podia més. No era feliç a l’Iran, on tenia el dimoni a casa. Durant 16 anys el seu marit la va maltractar a força d’insults, humiliacions i pallisses. Però mai es va atrevir a denunciar, malgrat comptar amb cinc informes mèdics que acreditaven els abusos. Ni tan sols quan va mirar d’escanyar-la. "Sabia que si denunciava, em mataria", diu ara aquesta antiga professora universitària. Fa tres anys va fer les maletes i es va refugiar a Barcelona, on estudia un doctorat. Però ni el seu botxí ni el règim del seu país van deixar de trepitjar-li els talons. Quan van començar les protestes massives a l’Iran per l’assassinat de Mahsa Amini a finals del 2022, l’Aida es va afegir a les manifestacions setmanals a la capital catalana per solidaritzar-se amb les dones del seu país. Ja no era únicament una víctima. El braç allargat de la República Islàmica no trigaria a trucar a la seva porta.

L’Aida té por. Inicialment va acceptar que es publiqués el seu cognom per a aquest reportatge, però més tard se’n va retractar. "Una part de mi vol ser valenta, però l’altra està molt espantada. La meva mare està malalta i, si tornen a arrestar el meu germà, no ho aguantarà", confessa amb veu trèmula. El seu germà va passar dos anys en una presó de Teheran per motius polítics i l’any passat va tornar a ser arrestat, només unes setmanes després que ella comencés a manifestar-se a Barcelona contra la repressió dels aiatol·làs. Un conegut compte de la dissidència iraniana a Instagram va publicar una imatge seva en una protesta a la capital catalana. L’Aida està convençuda que el seu marit, que va treballar per a la Guàrdia Revolucionària i més tard per a la policia, la va denunciar davant les autoritats després de veure la fotografia.

Assetjament a les famílies

Les conseqüències no van trigar a arribar. "La policia es va presentar a casa de la meva família a Teheran, es van emportar l’ordinador, van tractar el meu pare com si fos porqueria i van arrestar el meu germà. A la presó va ser torturat i el van amenaçar de fer mal a la meva família si jo continuava manifestant-me a Barcelona", explica aquesta dona d’ulls apagats que s’encenen quan somriu. L’assetjament de les famílies dels dissidents és una constant a l’Iran. Una forma de coacció que es va reactivar, segons les organitzacions de drets humans, arran de la massiva revolta popular que va desencadenar la mort d’Amini el setembre del 2022, una jove kurda que va morir en custòdia policial després de ser detinguda per la policia de la Moral per portar mal posat el vel. Durant més de sis mesos, milions d’iranians van posar en perill al règim clerical, que va respondre amb una brutal campanya de repressió, saldada amb l’assassinat de més de 500 iranians i l’arrest d’un mínim de 22.000.

Sense renovació del passaport

Però les represàlies per a l’Aida no van acabar allà. Amb el seu passaport a punt de caducar, va viatjar fins a l’ambaixada iraniana a Madrid per renovar-lo. "Vaig esperar diverses hores i finalment em van dir que me l’havien denegat". No s’hi va resignar. Va insistir a veure l’ambaixador i finalment li van dir que el seu pare podria recollir el passaport al Ministeri d’Exteriors a Teheran. "Quan el meu pare va anar a recollir-lo l’endemà, el van insultar i li van dir que són ells els que donen les ordres i no l’ambaixada". Aquest diari ha mirat sense èxit de posar-se en contacte amb la legació a Madrid. L’Aida està ara atrapada a Barcelona, incapaç de treure’s el NIE, de viatjar fora d’Espanya o de tornar al seu país. Però el seu és lluny de ser un cas excepcional. "La denegació dels serveis consulars afecta altres iranians residents a l’estranger", ha escrit la prominent advocada iraniana especialitzada en drets humans Marzieh Mohebi. "A la pràctica equival a privar-los del seu dret fonamental a la ciutadania i convertir-los en apàtrides, que és una altra manera de fer-los desaparèixer i matar-los". A Barcelona hi ha com a mínim una altra iraniana en la mateixa situació: Shaghayegh Norouzi, una de les propulsores del moviment #MeToo al país persa, que ha localitzat altres dissidents a qui s’ha denegat el passaport a França, els Països Baixos o Turquia, una pràctica prohibida pel dret internacional.

A diferència de l’Aida, Norouzi té una llarga trajectòria com a activista política, fruit inicialment dels abusos sexuals que va patir treballant en la indústria del cine a l’Iran. "La primera vegada va ser la més traumàtica. Tenia 21 anys i estava plena d’energia. M’acabaven de donar el paper protagonista en una sèrie de televisió i el director es va dedicar a abusar de mi durant set mesos", explica ara en una cafeteria de Barcelona. Després de superar una profunda depressió va continuar treballant com a actriu durant més d’una dècada fins que les seves reticències a posar-se el vel durant els rodatges o acceptar canvis en el guió per esbombar la propaganda del règim la van acabar condemnant a l’ostracisme. "La violència sexual contra les dones està normalitzada, tant al cine com en la societat. El règim no la castiga i accepta la violació com una prerrogativa de l’home", afirma durant l’entrevista.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Cansada de topar amb portes tancades a l’Iran, Norouzi es va instal·lar a Barcelona fa uns anys, on treballa en la coordinació de campanyes del moviment #MeToo iranià i recull informació sobre els presos polítics al seu país. Unes activitats d’alt risc que la seva ambaixada ha castigat denegant-li la renovació del passaport. "Després de diversos tràmits infructuosos, un funcionari em va explicar per telèfon que no me’l donaran per la meva activitat política. ‘Hauràs d’atenir-te a les conseqüències’, em va dir", recorda ara.

Res d’això ha aconseguit doblegar el seu compromís amb la justícia i els drets humans, tot i que totes dues reconeixen que la por de noves represàlies flota permanentment sobre les seves vides. "Jo he après a suportar-ho. No és perquè pensi que no poden fer alguna cosa contra mi, sinó perquè la meva prioritat és ajudar d’altres", diu Nourizi. En el cas de l’Aida, tot és més visceral. "No he tornat a l’ambaixada perquè temo que em retinguin o facin mal a la meva família. L’Iran tracta les dones com a animals i et poden fer qualsevol cosa", afirma. De moment, el seu somni de tornar a l’Iran per fer novament classes a la universitat haurà d’esperar.