Curar-se les ferides de Melilla en una escola abandonada de Casablanca

-¿Ets del Barça?

-No, soc del Madrid, però no tinc cap altra samarreta.

Aquest jove sudanès de 22 anys viu en una antiga escola abandonada de Casablanca, al Marroc. Les desgavellades aules sense finestres ni portes s’han convertit en el refugi d’un centenar de sudanesos que fa un mes van intentar saltar a Melilla. Per arribar fins a l’escola s’ha de superar un mur i caminar entre arbres i runa.

En una de les aules, encara segueix penjada una pissarra on es pot llegir ‘english’, però les parets s’han ennegrit i no queda cap rastre de quan eren els nens els que omplien la classe. Les alfombres i cartrons sobre els quals ara dormen cobreixen el terra. El pati ara és un descampat de brossa i escombraries que desprenen una forta pudor.

L’Atroon viu allà amb el Ramah, l’Afuti, el Poul i altres sudanesos que un dia van escapar de la guerra i els conflictes que castiguen el seu país. Molts han intentat saltar més d’una vegada la tanca de Melilla. «Fins a deu vegades», explica l’Atroon. Alguns s’ajunten per parlar i menjar una mica de pa. Els embenats que cobreixen les ferides que tenen dos d’ells al cap i un a la cama mostren com va ser l’última vegada que ho van intentar, la del divendres 24 de juny. Una de les més dures que han viscut.

Massacre a Melilla

Aquell dia van morir almenys 23 persones a pocs metres de la frontera espanyola, 27 segons les oenagés. Els que es refugien a l’escola tenen el mateix record: expliquen que més d’un centenar de persones van aconseguir entrar a Espanya, tot i que a la majoria els van retornar en calent. «Des de les sis del matí fins a la posta de sol vam estar estirats sobre l’asfalt», recorda l’Atroon. «Quan era a terra vaig veure tres persones que eren mortes, d’altres havien perdut la consciència», explica el seu company Ramah.

Alguns dels seus companys van perdre la vida per l’asfíxia, però assegura que d’altres van morir pels cops: «Imagina’t, vaig veure 10 o 15 policies que colpejaven fins a la mort una persona que era a terra», es lamenta el Ramah, de 20 anys. Recorda que la policia els insultava a crits i que alguns que estaven com ell, a terra, demanaven ajuda. D’aquí, els més greus van ser traslladats a l’hospital de Nador i Oujda. Després del salt, les autoritats van enviar la majoria dels migrants amb autobús a poblacions de l’interior del país per impedir que ho tornin a intentar aviat, una pràctica habitual al Marroc, segons denuncien les oenagés.

900 km d’autobús

Els esperaven encara més de 900 quilòmetres de ruta, més de 12 hores de carretera. El Ramah explica que alguns dels que l’acompanyaven al bus estaven ferits o havien perdut la consciència i assegura que dos van morir durant el trajecte. «Ningú els va oferir ajuda, estaven patint molt, alguns van perdre molta sang», lamenta aquest sudanès. «Una de les persones que s’estava morint va cridar la policia per demanar ajuda, però li va respondre amb un: ‘tanca la boca’», recorda el jove.

«Un cop vam arribar a la ciutat, a 100 quilòmetres de Marràqueix, vam buscar menjar i roba i vam portar a l’hospital els que estaven malalts. Vam estar dos dies sense res, asseguts a l’estació d’autobús», explica. «Quan vam anar a l’hospital, ens van atendre, ens van netejar les ferides, però no ens van donar cap medicament». Ell va aconseguir viatjar fins a Casablanca gràcies als 50 dírhams (5 euros) d’un amic.

L’«infern» de Darfur

Notícies relacionades

El Marroc trasllada forçosament centenars dels migrants de Melilla a l’interior del país

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Com molts dels que hi ha en aquesta escola, la família del Ramah és de la regió de Darfur, al sud-oest del Sudan: «Viuen a l’infern. Dormen i es desperten amb el so dels trets», diu. Explica que el van trucar fa cinc dies i li van explicar que l’Exèrcit del país els havia tornat a atacar. «El Govern vol que el Sudan sigui àrab al 100%, volen matar cada home negre», diu indignat. Explica que ells no són àrabs i per això els persegueixen.

Els dos joves, i tots els que esperen i subsisteixen com poden entre les parets d’aquesta escola abandonada, tenen clar que ho tornaran a intentar: «Les vegades que faci falta, fins aconseguir-ho. No tinc res al Sudan», diu l’Atroon. «El meu pla és anar a Europa per treballar i poder donar una bona vida a la meva família, ells han de viure amb seguretat, pau i amor, perquè al Sudan no hi ha res d’això, l’únic que et donen és odi. Vull portar la meva família a un lloc segur», és el gran desig del Ramah. I sentencia: «Jo també necessito viure en pau».