L’exministra Taubira anunciarà la seva candidatura per a les presidencials a França

Com més serem, més riurem. És impossible desfer-se d’aquesta sensació davant la probable candidatura de Christiane Taubira en les eleccions presidencials de França. L’exministra de Justícia anunciarà en els pròxims dies la voluntat de presentar-se als comicis de l’abril. Convertida en un símbol a l’esquerra gal·la per haver legalitzat el matrimoni homosexual, aquesta carismàtica dirigent ja havia insinuat les seves aspiracions al desembre. Però les va supeditar a una hipotètica unitat del progressisme. Lluny de les seves intencions inicials, tot apunta que es convertirà en un nom més en la llarga llista d’aspirants de la debilitada i dividida gauche.

Per la seva oratòria lírica i elegant i per haver portat les regnes de l’última gran conquesta social a França –gairebé l’única mesura positiva del decebedor mandat del socialista François Hollande–, Taubira és considerada per una part de l’esquerra com la dona providencial que aconseguirà treure l’espai progressista de l’ostracisme. Així ella mateixa ho esperava. Confiava que a l’obrir la porta a les seves aspiracions aconseguiria que la socialista Anne Hidalgo i el verd Yannick Jadot acceptessin un procés unitari. Però no ha passat res d’això.

La seva candidatura, que està previst que sigui anunciada d’aquí a principis de la setmana que ve, sumarà una més en les vuit ja previstes d’aspirants progressistes: l’insubmísJean-Luc Mélenchon –el més ben posicionat en els sondejos (entre el 13% i el 9%)–, el verd Jadot, la socialista Hidalgo, el comunista Fabien Roussel, l’exministre Arnaud Montebourg i fins a tres candidats troskistes. De manera bastant improvisada, l’alcaldessa de París va proposar a principis de desembre unes primàries per pal·liar el llast de la divisió. La seva proposta va rebre, no obstant, un cop de porta als morros, sobretot per part dels ecologistes, socis habituals del Partit Socialista. Hidalgo va rectificar i ja va dir la setmana passada que renunciava a participar en una votació interna de l’esquerra.

Fracassen les primàries de l’esquerra

Fracassen les primàries de l’esquerra«Accepto les regles de la Primària Popular i acceptaré el seu veredicte», va assegurar, en canvi, Taubira dissabte en un desplaçament a Bondy, a la banlieue nord de París. Impulsada per un grup de joves activistes, aquesta iniciativa de la «Primària Popular» consisteix a organitzar una votació ciutadana a finals de gener per designar un candidat unitari de l’esquerra. Ha reunit més de 300.000 firmes de recolzament i al desembre va fer córrer rius de tinta en la premsa francesa. Però tots els candidats progressistes s’hi oposen... Amb l’excepció de Taubira.

Malgrat això, els seus organitzadors volen sotmetre a votació a través d’un sistema de judici majoritari –els inscrits donaran notes als aspirants– els diferents candidats, també els que han rebutjat involucrar-se en aquestes primàries. Sens dubte, es tracta d’un procés estrany i amb una legitimitat discutible. Mélechon va fer broma dient que podien afegir-hi «el nom de l’ànec Donald». També resulta poc comprensible per als ciutadans d’esquerres, que temen així mateix una carrera presidencial monopolitzada per la dreta i la ultradreta. A tot estirar servirà com una investidura ciutadana de l’exministra de Justícia, la gran favorita de la iniciativa. Però no resoldrà la difícil equació de la fragmentació de la gauche.

Dirigent experimentada amb «un fals carisma»

Notícies relacionades

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Israel instal·la nous campaments mentre ultima la invasió de Rafah

Dirigent experimentada amb «un fals carisma»Taubira, de 69 anys, no només compta com a pilars amb el seu carisma i habilitat retòrica, sinó també d’haver-se encarregat del mariage per tous el 2013 i de la llei que va convertir l’esclavitud i el tràfic en delictes contra la humanitat el 2002, quan exercia de diputada. Tot això, a més de la seva condició de dona i negra, va fer que s’erigís en una de les dirigents més odiades per la ultradreta. No obstant, aquest bagatge sembla insuficient per a aquesta veterana de la política institucional. «És una figura amb un fals carisma i una gran habilitat per canviar de jaqueta una vegada cada cinc anys», critica amb sarcasme el politòleg Christophe Bouillaud, professor a Sciences Po Grenoble, en declaracions a EL PERIÓDICO.

L’exministra va debutar en la política en un partit independentista de la Guyana i es va presentar a les presidencials del 2002 amb un programa econòmic amb caires neoliberals. Llavors, va obtenir el 2% dels vots en uns fatídics comicis en què la divisió del progressisme va deixar el socialista Lionel Jospin fora de la segona volta, en benefici de l’ultradretà Jean-Marie Le Pen. Ara els sondejos li atorguen unes perspectives del 3% o el 4%, similars a les de l’erràtica Hidalgo. Segons Bouillaud, la socialdemocràcia «paga la seva incapacitat per marcar distàncies amb el mandat d’Hollande i per no haver sabut mostrar-se com una força antimacronista».