13 d’agost del 1961: el dia que Berlín es va despertar dividida

Durant la matinada de dissabte 12 d’agost al diumenge, 13 obrers de la socialista República Democràtica Alemanya (RDA) van començar a col·locar filferro espinós sobre la línia que separava els tres sectors occidentals –nord-americà, britànic i francès– i el sector oriental, sota influència soviètica.

Aquest fil de pues, instal·lat sota l’estreta vigilància de policies fronterers armats, va ser el primer pas per aixecar un sofisticat i ultravigilat mur de formigó que va mantenir dividida la ciutat durant gairebé tres dècades. El mur de Berlín es va convertir en el punt de fricció més evident, directe i explosiu de la guerra freda entre els EUA i la Unió Soviètica, a la frontera més evident d’una pau impossible i una guerra improbable a causa dels caps nuclears de les dues potències.

De la nit al dia

De la nit al diaAixecat literalment de la nit al dia, el mur va sorprendre la ciutadania de les dues bandes. Molts es van despertar fora del districte habitual de residència; molts d’altres van veure com la seva visita dominical a família o amics era frenada d’improvís; en el pitjor dels casos, els ciutadans de la part oriental amb vivendes davant de la frontera o a sobre van veure com les autoritats orientals ordenaven tapiar les finestres del que havia sigut casa seva. La separació física, temuda durant molt temps, es consumava en qüestió d’hores en un mur que es va anar sofisticant amb els anys.

El 9 de novembre del 1989 –data de la seva obertura, també inesperada–, «el mur estava vigilat per 302 torres, 20 búnquers, 259 casetes per a gossos guardians i set regiments fronterers dirigits pel Grenzkommando-Mitte [comando fronterer], proveït amb 11.504 guàrdies, 503 empleats civils, 567 vehicles blindats de transport de tropes, 48 llançagranades, 48 canons antitancs, 114 llançaflames, 156 carros de combat, un parc mòbil de 2.295 vehicles i 992 gossos», com descriu minuciosament el llibre En el Muro de Berlín. La ciudad secuestrada. El mur era, en definitiva, la primera línia de la guerra freda.

Sagnia migratòria

Sagnia migratòriaEntre el 1949 –any de la fundació de l’RDA– i el mateix 13 d’agost del 1961, segons càlculs de l’Agència Federal per a la Formació Política, més de dos milions i mig de ciutadans de la república socialista alemanya van marxar a l’occidental República Federal d’Alemanya (RFA). Bona part d’aquests migrants van utilitzar l’oest de Berlín com a porta d’entrada. Això va suposar la pèrdua d’una setena part de la població de l’RDA. Aproximadament la meitat eren menors de 25 anys amb formació professional i tècnica en plena edat laboral. El flux migrant era, per tant, una autèntica sagnia demogràfica. El mur va ser el torniquet amb el qual el Govern del llavors president de l’RDA, Walter Ulbricht, va assegurar la supervivència del país.

«La situació era molt tensa: el perill que l’RDA es dessagnés per la marxa a l’oest de cada vegada més persones en posicions importants –metges, tècnics, economistes– era enorme», explica Wolfgang von Polentz a EL PERIÓDICO. Nascut el 1939, Wolfgang era estudiant de Germanística i Literatura quan el règim socialista va decidir aixecar el mur. «Els ciutadans orientals eren reclutats directament des de la part occidental amb ofertes atractives: el salari era més alt que a l’RDA, també les possibilitats de viatjar. I per a les empreses occidentals era un enorme avantatge no haver de finançar els estudis d’aquests treballadors. L’RDA era com una vaca que es podia munyir», explica Wolfgang, que va creure en el socialisme fins a l’enfonsament del seu expaís.

Doble fracàs

Doble fracàs«Ningú té la intenció d’aixecar un mur». Aquestes van ser paraules de Walter Ulbricht el 15 de juny del 1961 en una conferència de premsa internacional convocada pel mateix Govern de l’RDA. Amb perspectiva històrica, es pot dir que la construcció de la «muralla de defensa antifeixista», com les autoritats orientals van batejar eufemísticament el mur, va ser l’anunci prematur del fracàs de l’RDA: malgrat que va permetre certa estabilitat per donar pas a l’anomenat «socialisme realment existent», el sistema es va salvar sense la participació voluntària de bona part de la seva població.

La construcció del mur també va suposar el fracàs de l’estratègia del llavors Govern de l’RFA, liderat pel canceller democristià Konrad Adenauer: l’estratègia de l’enfrontament verbal i del llenguatge de la força de Bonn davant la Unió Soviètica i l’RDA per forçar la reunificació alemanya sota un sistema capitalista i multipartidista va acabar demostrant-se fallida. Els Estats Units van decidir no respondre militarment a la construcció del mur i van respectar la zona d’influència soviètica. «Un mur és molt millor que una guerra» són les paraules que s’atribueixen a John F. Kennedy, que havia assumit la presidència nord-americana el 20 de gener del 1961.

Les víctimes

Notícies relacionades

Polònia extrema el control fronterer, esquitxat per patrulles ultres

Almenys 29 morts a Texas per les crescudes del riu Guadalupe

Les víctimesMés enllà de les grans figures que movien les peces geoestratègiques, el mur el van patir els ciutadans de Berlín. Les 140 víctimes mortals que va deixar durant els 28 anys d’existència són el record més cru d’aquest patiment: la majoria –més de 100– eren ciutadans orientals que van intentar creuar la frontera i van caure per trets de la guàrdia fronterera de l’RDA, o ofegats al riu Spree o algun dels molts canals de creuen la ciutat; també ciutadans sense intenció de creuar van morir per bales perdudes, persones que simplement passaven per una banda o l’altra del mur, i van caure també vuit soldats fronterers orientals per bales disparades des de la part occidental o per foc encreuat entre ells mateixos.

Aquestes 140 víctimes mortals són només les oficials. Hi ha indicis sobre que la xifra va ser molt superior. Però encara ara falten proves que ho demostrin. Són les víctimes invisibles del mur, i els pocs fragments que encara queden drets s’han convertit en una atracció turística del Berlín del segle XXI, una ciutat que difícilment es desfarà de l’herència de la divisió.