100.000 'esclaus' per a l'agricultura italiana

A primera vista és un avió confeccionat amb una quartilla de paper, com aquells amb els que juguen els nens. Des d’aquest costat del filat el llancen cap a dins, on hi ha els bracers, encorbats sobre les carxoferes, coliflors, tomaqueres o tarongers.

L’avió cau entre les mates, el bracer sorprès el recull i, si coneix l’italià, pot llegir el missatge escrit al seu interior: "Us donem vestits i mantes". A sota hi ha unes altres dues frases, escrites en romanès i en àrab, com si fossin la traducció de la primera, però diuen una altra cosa: "Us oferim també assistència legal".

L’anècdota retrata el que molts no volen veure. En aquest cas, els avionets volen a Calàbria, la regió italiana del sud-est, dominada per la ‘Ndrangheta, polítics amb freqüència corruptes i estranyes lògies maçòniques en les quals mafiosos, polis, polítics i agents infiltrats celebren els seus ritus conjuntament. Condicionant la vida d’una regió sencera, contractes públiques, política, bisbes i premsa local inclosos.

El joc de l’avió el fan joves voluntaris de la Càritas italianaCàritas italiana i del sindicat també italià de la CGIL, equivalent a CCOO, que acaben de publicar dos informes sobre "els esclaus del tercer mil·lenni”. 'Vides de baix cost’, el titula Càritas. Es tracta de 100.000 persones, de 47 nacionalitats diferents.

El 71% no consta en cap registre civil, el 70% treballa sense contracte, la mitjana té 34 anys, el 87% són homes, el 17% procedeix de Romania i Bulgària i el 85% ha seguit només l’escola primària. La dinàmica de les seves vides els converteixen en 'propietat’ dels amos dels camps, inclòs el 13% de dones que componen el col·lectiu, que a més de recollir cítrics, han d’oferir altres prestacions.

L’agricultura italiana no seria el que és, si no fos per aquestes 100.000 persones que treballen en camps tancats i hivernacles tancats i viuen acampats en barraques de desferres metàl·lics o a les estacions de tren, garatges i masos abandonats, escalfant-se cremant cartrons, menjant pa sec, pagant entre 200 i 500 euros de peatge per poder començar a treballar a dos euros per hora, afegint el 10% de la paga per ser transportats als camps i 120 euros per al lloguer d’unes barraques sense lavabos. Procedeixen principalment de l’Àfrica, però també de Romania i Bulgària.

15 hores de treball obligatòries

Viuen en el silenci i la por. Si es rebel·len a les 10 o 15 hores de treball obligatòries, els fan fora. Si acudeixen a un sindicat, també. I molt més si s’acosten a un advocat. Per això la frase dels avionets, incomprensible per a l’amo dels terrenys: "oferim assistència legal".

El juny passat van matar a trets Soumaila Sacko, que a la plana de Gioia Tauro lluitava pelsdrets dels 'invisibles’. Altres negres com ell treballen entre els esclaus per compte dels sindicats. A l’indi Singh, de 38 anys, el van abandonar moribund a l’estació de Foggia, a la tornada dels camps. La llista seria llarga. Només una tercera part té un contracte de feina, però el seu DNI el guarda el patró. La majoria van ser expulsats dels centres d’acolliment, o compten amb permisos de residència caducats o esperen que se’ls reconegui el dret a ser considerats com a refugiats. "Invisibles", els qualifiquen els informes citats.

Són contractats a dit per capatassos italians, tot i que de vegades marroquins –els bracers més antics i per això de confiança–, que arriben als campaments  i decideixen la sort de cada un dels 100.000 'invisibles’. El sociòleg Marco Omizzolo, responsable científic de la coperativa In Migrazione, va viatjar a les furgonetes dels bracers i va doblegar l’esquena com un més, per estudiar com funciona aquell sistema laboral.

A plena llum del dia

Tot passa a la llum del sol i a la vista de tothom, afirma el ministre d’Agricultura, Gian Marco Centinaio, lamentant que les lleis que podrien impedir-ho ja existeixen –"només han de ser aplicades". El fenomen afecta principalment les regions del sud d’Itàlia, però ja s’ha ampliat fins a les províncies de nord ric. Diu el ministre: "Tots a Latina (al sud de Roma) saben on van de matinada els indis amb bicicleta o de quins camps tornen a la nit els bracers a bord de furgonetes a la campanya de Foggia (al sud-est), ho saben tots, ho veuen tots, la població, la policia, els polítics".

Segons l’Observatori Placido Rizzotto de la Flai CGIL, propiciador d’un dels informes citats, a tota Itàlia hi ha 430.000 víctimes de l’explotació laboral, 130.000 de les quals al sector de l’agricultura. “Viuen en condicions properes a l’esclavitud, al servei d’alguns, que de vegades són mafiosos”, explica l’expert. Però no tots ni sempre: “Amb ells guanya també un sistema productiu que no és necessàriament mafiós i també una part de la política que amb la retòrica de l’‘emigrant potser ha descarrilat’ criminalitza el bracer estranger i l’obliga a romandre en la condició d’esclau en què està”.

“Al súper demanem cada vegada més qualitat a un cost cada vegada més baix, la qual cosa comporta un sistema de producció que rebaixa els drets i els salaris, mentre augmenta les hores als hivernacles, per la qual cosa per pagar 90 cèntims per una llauna al súper, algú fa servir esclaus”,  afegeix el sociòleg

Setge als capatassos

Notícies relacionades

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Israel instal·la nous campaments mentre ultima la invasió de Rafah

El 2011, el camerunès Yvan Sagnet va organitzar la primera vaga de bracers estrangers d’Itàlia. Va passar a la regió de la Pulla, al sud-est peninsular i, per primera vegada, l’opinió pública va descobrir els invisibles i va sorgir la llei que equiparava els capatassos als mafiosos. El 2016 van ser els indis els que es van plegar de braços i la llei contra els capatassos es va tornar més estricta. L’estiu passat, després de la mort de 16 bracers en accidents de trànsit, a la nova vaga s’hi van afegir també els italians.

Menys Alessandro, veterà i brillant reporter, que en una Calàbria de l’omertà era una llegenda, perquè escrivia i parlava clar. Massa. Al seu diari personal, on anotava el que ja no podia publicar, ha deixat escrit: "L’altre dia un jove periodista  m’ha entregat un reportatge de Goia Tauro, on hi ha el gueto d’immigrants (...), un article bellíssim amb què hem obert el diari, perquè estàvem indignats i hem escrit també un comentari incendiari contra els polítics que saben i no mouen un dit, però després, repensant-ho bé m’he dit: el col·lega que ha treballat com un boig, entrant al gueto i corrent el risc de rebre una pluja de pals, que ha convençut uns quants immigrants a denunciar l’explotació, donant-nos un article de primera pàgina, aquest col·lega, pagat a quatre cèntims la línia, ¿no és també ell un esclau o potser més encara?". Alessandro acaba de disparar-se un tret al capdavant.