desconfiança mútua
El quart poder, dos segles a la diana de la Casa Blanca
Els paral·lelismes més grans de la guerra de Trump amb els mitjans de comunicació són en Nixon
Des de Jefferson fins a Obama molts presidents han mantingut relacions tenses amb la premsa
zentauroepp26685569 mas periodico file in this march 15 1973 file photo pres180815181556 /
Sota diverses perspectives la guerra que Donald Trump lliura contra els mitjans de comunicació és la pitjor, però certament no és la primera i en alguns casos les seves accions no han sigut les pitjors. Tensions i jocs d’interès han marcat històricament la relació entre molts presidents dels Estats Units i el quart poder. I Richard Nixon és l’antecessor de Trump que més es nomena per comparar el passat al que està passant avui, però convé anar també tant més endavant com més enrere.
Thomas Jefferson va ser un dels pares fundadors i va lluitar amb James Madison per incloure la protecció de la llibertat de premsa a la Constitució, en la primera esmena. Però a l’arribar a la presidència, en temps en què la premsa s’entregava a un partidisme desencadenat i a atacs personals descarnats que fan empal·lidir les polaritzacions mediàtiques d’avui, la seva relació va canviar. Va aplicar la mateixa censura que havia combatut. I va arribar a dir: “Ja no es pot creure res que es vegi en un diari. La veritat en si mateixa es fa sospitosa al posar-se en aquest vehicle contaminat”.
També Abraham Lincoln, conscient que “el sentiment públic és tot”, va ser un astut manipulador de la premsa. I tot i que personalment només es va involucrar en la supressió d’un diari, la seva administració va fer servir i va encoratjar dures tàctiques contra editors, especialment durant la guerra civil, quan es van tancar 300 diaris, es va empresonar editors i es va arengar masses de civils per atacar redaccions i periodistes.
Llei d’espionatge
Ja al segle XX, amb el rerefons de la primera guerra mundial, Woodrow Wilson també va aplicarl’estratègia dual de censura i propaganda. El Congrés el va frenar en la seva recerca d’autoritat per exercitar sobre la premsa una censura que va arribar a definir com a “absolutament necessària per a la seguretat pública”,però va ser sota el seu mandat quan es va aprovar el 1917 la llei d’espionatge, que feia il·legal imprimir“llenguatge deslleial, profà, injuriós o abusiu sobre la forma de govern dels EUA”. Aquesta norma ressuscitaria enl’obsessió de l’Administració de Barack Obama per perseguir filtracions de fonts governamentals i assetjar judicialment periodistes i mitjans que les aconseguien.
Amb l’arribada de Nixon a la Casa Blanca es va viure per primera vegada un odi personal i polític d’un president cap a la premsa similar al d’avui, i tot i que no en públic com Trump ell mateix es va gravar en una conversa amb Henry Kissinger repetint fins a tres vegades: “la premsa és l’enemic”.
Va ser el republicà, escaldat per la seva mala actuació en el debat televisat davant John F. Kennedy, que quan anys després va arribar al Despatx Oval va crear la primera Oficina de Comunicacions de la Casa Blanca i va contractar com a estrateg per millorar les seves aparicionsRoger Ailes, l’home que dècades després fundaria i arribaria a dalt de tot de Fox News i que el va ajudar també a estendre la idea, tan replicada avui pels republicans, de la premsa com una elit liberal.
Notícies relacionadesParanoic i obsessiu, Nixon va arribar també a la presidència amb ànsies de revenja i amb noms de periodistes en la seva llista d’enemics. Inconstitucionalment, els va assetjar amb l’FBI o amb auditories d’Hisenda. Va intentar negar llicències de televisió a la companyia de ‘The Washington Post’ el diari que amb les revelacions dels papers del Pentàgon i del‘Watergate’posaria el clau a la seva tomba política. Hi ha fins i tot informacions que els seus ajudants van tramar un intent d’assassinat de Jack Anderson, un columnista que revelava secrets de Nixon des del principi de la seva carrera política.
Bill Clinton va tenir també una relació turbulenta amb la premsa i el seu secretisme va provocar investigacions encara més agressives, que acabarien passant dels mitjans al Congrés amb el 'cas Lewinsky' il’'impeachment’. Durant els anys de George Bush es van fer habituals els “càstigs” a periodistes incòmodes amb l’Administració, amb tàctiques com vetos a reporters o mitjans. I va ser sota Obama quan es va expandir la classificació de materials i es va intentar limitar la llei de lliure accés a la informació oficial, reduint la transparència de Washington.
