'Trumphisteria' entre els republicans

El fenomen Donald Trump preocupa els republicans i això pot arribar a afavorir els demòcrates

Republican presidential candidate, businessman Donald Trump speaks during a Republican presidential primary debate at Fox Theatre, Thursday, March 3, 2016, in Detroit. (AP Photo/Carlos Osorio)

Republican presidential candidate, businessman Donald Trump speaks during a Republican presidential primary debate at Fox Theatre, Thursday, March 3, 2016, in Detroit. (AP Photo/Carlos Osorio) / Carlos Osorio (AP)

4
Es llegeix en minuts
Ramón Lobo
Ramón Lobo

Periodista

ver +

Les alarmes del Vell Gran Partit (Great Old Party, GOP), que és com es coneix el Partit Republicà als EUA, han saltat massa tard, quan el cicló Trump ha arribat a les costes i amenaça d’arrasar amb tot. Les alternatives dins de les primàries republicanes són dues: el senador per Texas Ted Cruz, igual de perillós però molt menys divertit, i el senador per Florida Marco Rubio, a qui li falten taules i idees. L’únic càstig per a Donald Trump és, de moment, haver de competir amb dos hispans.

    Mitt Romney, candidat republicà a la Casa Blanca el 2012, va saltar dijous a la palestra per atacar amb duresa Trump, a qui ha qualificat de frau; no és el més greu, també el considera un desequilibrat. El senador John McCain, rival del primer Obama, el del Yes we Can, adverteix que una eventual elecció de Trump posaria en perill la democràcia nord-americana.

    ¿Per què han trigat tant a reaccionar els pesos pesants? ¿Per què no van presentar un candidat de garanties? Se suposava que el cavall guanyador era Jeb Bush. Si algú hagués escoltat la seva mare, Barbara, quan va assegurar que amb dos Bush a la Casa Blanca ja n’hi havia prou, potser hauria sorgit una alternativa. 

Connexió emocional

Ningú va saber interpretar l’estat d’ànim del ciutadà nord-americà mitjà. Una enquesta de la CNN de finals d’any va detectar un electorat enfadat i ansiós, cosa que segons l’opinió dels gurus generava un alt grau de volatilitat. Una de les causes que expliquen l’èxit de Trump és la seva connexió emocional amb l’Amèrica blanca empobrida que està farta de Washington, un calaix de sastre on caben el Govern federal i tota l’elit del poder. Trump es dirigeix a aquestes classes populars que se senten oblidades per la política i castigades per la crisi. És un cas similar al de Marine Le Pen a França. El seu Front Nacional és un partit xenòfob que triomfa en zones obreres tradicionalment favorables al Partit Comunista Francès.

Aura de guanyador

No hi ha gaires opcions de fer descarrilar Trump, i més ara que sembla llançat i tocat per l’aura del triomfador, una cosa que als Estats Units cotitza alt. Queda la carta de la guerra bruta: buscar-li escàndols que puguin minar la seva credibilitat. El problema és que aquesta tàctica reforçaria el personatge que interpreta: l’antisistema perseguit. Trump ha dit bastantes barbaritats, inclosa la boutade sobre el seu penis, per quedar descartat.

    Univisión, el canal de televisió hispà més important dels Estats Units, ha donat a conèixer una investigació de Public Integrity que demostra que dos dels Comitès d’Acció Política (PAC) conservadors més importants es van gastar 8,9 milions de dòlars per fer descarrilar Trump en el superdimarts. Es van emetre 8.500 anuncis per desacreditar-lo. No va funcionar.

    A més a més de Le Pen, Trump també és un èmul de Silvio Berlusconi (Jesús Gil a Espanya). Es tracta del mateix tipus de clown masclista, mal educat, demagog i xulesc. Un amic defineix Trump com un ventilador de merda en permanent acció. De la mateixa manera que Il Cavaliere, projecta tot allò que el seu públic voldria ser: milionari, celebrity, envoltat de dones, triomfador. En temps de Bush pare i del seu vicepresident Dan Quayle, el que va corregir un nen en una escola per dir-li que en anglès patata s’escrivia potatoe, corria per Washington un acudit: «En cas de mort del president, el servei secret té ordre de disparar sobre el vicepresident». No estic donant idees, però ja se senten algunes barbaritats en les converses de cafè i a les xarxes socials.

    El candidat republicà a la presidència l’elegiran els delegats, que són els que ara s’assignen als caucus i primàries. En són necessaris 1.237, la majoria absoluta. Trump ja en té 274, davant dels 149 de Cruz i els 82 de Rubio. A la majoria dels estats, els delegats no estan obligats a votar a qui va guanyar. L’establishment del partit tindrà l’opció d’intentar convèncer-los perquè votin un altre candidat. No hi ha precedents.

Racisme neci

Notícies relacionades

L’al·lèrgia a Trump es basa, sobretot, en el convenciment que no derrotarà Hillary Clinton. És impensable que aconsegueixi el vot hispà després dels seus virulents atacs contra els mexicans, a qui va titllar de violadors i narcotraficants; el de les dones, a qui cosifica, o el dels negres, que rebutgen el seu racisme neci.

    Queda l’opció del tercer candidat: Michael Bloomberg, exalcalde de Nova York. No seria el cas de Ross Perot, que el 1992 va aconseguir més del 18% del vot, però cap estat. Aquesta vegada Bloomberg podria tenir la plana major del partit republicà a favor seu i en contra del seu candidat. És a dir: tot juga a favor de Hillary Clinton.