Mor Pepe Mujica, expresident de l’Uruguai i símbol de l’esquerra

"L’Uruguai és un país governat per bojos". La definició és de Rosita Forbes, una escriptora anglesa de viatges que va conèixer aquest país a inicis del segle XX. Li va cridar l’atenció positivament que els nens a les escoles podien saber qui era Bernard Shaw o Lenin però desconèixer el nom dels apòstols". Un d’aquests nens va ser José Mujica, exguerriller, expresident de l’Uruguai i ex moltes coses que semblen remetre a una forma de ser al món i ser part d’"aquest país que al mapa no es veu", com deien els que anaven cantant en una coneguda cançó dels 80.

"Pepe" va morir als 89 anys i la notícia va tocar les fibres no sols dels uruguaians que en reconeixien la trajectòria. El desenllaç va ser anticipat per l’actual president, Yamandú Orsi. "Està malament i cal deixar-lo tranquil", va dir enmig de les eleccions municipals. Mujica va morir amb la tranquil·litat que havia fet massa. El cansament li pesava en un cos que va suportar la tortura, el tancament i el càncer d’esòfag que l’hi va portar.

Va néixer a Montevideo el 1935, en una família d’immigrants bascos. El pare, Demetrio Mujica, va ser un hisendat arruïnat. De la mare, Lucy Cordano, arribaria l’interès per la política, en especial pel seu oncle Ángel Cordano, un simpatitzant del Partit Nacional. El seu desplaçament cap a l’esquerra va ser gradual, tot i que sostingut, i no degué ser indiferent a la presència d’Ernesto Guevara a la Universitat de Montevideo, el 17 d’agost de 1961. Curiosament, el Che va destacar certa singularitat uruguaiana. Un país, va dir, on "es permeten les manifestacions de les idees". No semblava recomanar l’inici de la lluita armada. Anys més tard, naixia el Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamares (MLN) i Mujica n’era un dels integrants.

Pepe va ser part de l’operatiu més ressonant d’aquella guerrilla: la presa de la ciutat de Pando, el 1969. Va ser capturat quatre vegades. Va ser un dels reclusos que va participar en la cinematogràfica fuga del penal de Punta Carretas, el 1971. Un any més tard va ser capturat. El 1973, els militars van controlar la situació fins a convertir-se en una dictadura tradicional i Mujica va ser dels 11 ostatges de la conducció de l’MLN tancats 13 anys en condicions infrahumanes, al pou d’un aljub. "Vaig estar set anys sense poder llegir".

La passió i la misèria

Al sortir lliure li va tocar parlar en nom d’aquest grup de supervivents davant la multitud que els esperava. "La gent vol pensar, participar. I és bo que això sigui així", va dir, però va reconèixer que els tupamares "no tenien idea" del que realment passava. "No podem tenir-la, perquè els nostres cervells són ignorants; molts anys sense res, absolutament res". Davant una generació que els admirava va reconèixer: "Els tupamares vam ser presa de la urgència". "Moltes vegades, volent-ho fer, no vam fer coses fonamentals". I el més sorprenent: "Ja pel 1967 teníem definit, i era decret per a nosaltres, que en això que anomenen lluita ideològica no s’insultava ningú, absolutament ningú; jo els recordo, nois, que la passió no justifica la misèria". Hi havia un nou Mujica després de tanta privació. "Vam néixer per lluitar per la igualtat, i pel somni d’un home, si no és nou, una mica millor".

Notícies relacionades

La UE imposarà sancions a Rússia si no hi ha avenços cap a una treva

Berlín prohibeix el grup ultra Regne d’Alemanya i deté el seu ‘rei’ autoproclamat

Pepe, com altres exguerrillers, anava a les places públiques a prendre mate amb els veïns. Es volien amarar de les seves experiències. Es van integrar a la coalició de centreesquerra Front Ampli (FA). El 1989 va ser elegit diputat i després senador. Amb Tabaré Vázquez el 2005 va ser ministre de Ramaderia i Agricultura, i el 2010 el va succeir a l’Executiu.

Al deixar la presidència va tornar a Rincón del Cerro, a la perifèria de Montevideo, amb la seva companya, la senadora Lucía Topolansky. El Mujica de vida silvestre, agrícola, al capdavant del seu Volkswagen escarabat de 1987, es va alçar en el símbol de l’austeritat i el despreniment. Crític amb les derives autoritàries a Nicaragua i Cuba, veia molt preocupat l’ultra Javier Milei a l’Argentina i l’amargava el retorn de Donald Trump. "És moure’s en la nit amb una gran foscor", va dir al març.