L'últim de l''Enola Gay'

En una petita taula darrere el seient del pilot, Theodore Dutch VanKirk va obrir els mapes de navegació aèria. Als 24 anys, aquest fill d'un miner amb rang de major volava juntament amb 11 persones més, incloent-hi el coronel Paul Tibbets, el pilot. Aquest li havia dit, sense poder-li donar detalls, que anaven a una missió que canviaria el curs de la guerra. VanKirk ironitzava dient que això ja ho havia sentit abans. Aquesta vegada, no obstant, era cert.

Volaven en l'Enola Gay, un

B-29 Superfortress de la Força Aèria dels Estats Units. Era el 6 d'agost del 1945 i estaven a punt de canviar no només el curs de la segona guerra mundial, sinó també de la història i de la humanitat.

Es van enlairar abans de l'alba de Tinian, una de les illes Mariannes. Guiats per VanKirk, van arribar a Iwo Jima quan va sortir el sol. A les 8.15 del matí, només amb uns segons de retard sobre l'horari previst, sobrevolaven el seu objectiu: Hiroshima, Japó, 250.000 habitants.

El major Thomas Ferebee llavors va dir: «Ho tinc». VanKirk va mirar al damunt de la seva espatlla i ho va confirmar. Allà sota hi havia el pont Aioi. Ferebee llavors va pitjar un comandament i va deixar caure Little boy, un monstre de més de 4.000 quilos amb un cor desenvolupat en el secret Manhattan Project. Va detonar. 140.000 persones van morir; Hiroshima pràcticament va desaparèixer. La guerra va començar a acabar i es va desvelar tot el poder i l'horror de la bomba atòmica.

VanKirk, que un any després d'aquell vol va sortir de l'Exèrcit i va començar a estudiar fins a treure's un màster en enginyeria química, va morir dilluns als 93 anys per causes naturals a Stone Mountain (Geòrgia). Era l'últim dels membres d'aquella tripulació que quedava viu. Ja només ell podia recordar aquells moments que es van fer una eternitat, amb els dubtes sobre si la bomba funcionaria i quin efecte podia tenir sobre el seu avió, amb pastilles de cianur a punt per si alguna cosa sortia malament.

Segons va recordar en diverses entrevistes, començant en el mil u van anar comptant fins al 1.043, cada número per cada un dels 43 segons que els havien dit que trigarien a sentir la detonació. Va semblar «molt més» i a l'avió van pensar «que havia estat un fracàs».

Llavors va arribar el flaix. Una turbulència. Una altra. Primer no podien veure Hiroshima pel fum però sentien l'energia. Després van veure com «una gran olla plena de quitrà bullint».

«Després que esclatés la bomba i veiéssim la devastació només podies arribar a una conclusió: la guerra s'havia acabat», va dir VanKirk el 2005 a Der Spiegel, assenyalant un moment al qual seguiria, tres dies després, el bombardeig nuclear de Nagasaki i, el 15 d'agost, la rendició del Japó. A Duty, un llibre de Bob Greene publicat l'any 2000, també havia apuntat aquesta sensació, assegurant que després de la seva missió el va dominar «certa sensació d'alleujament». I en una entrevista amb Time va declarar: «És difícil parlar de guerra i moralitat en la mateixa frase».

Fèrria defensa

Notícies relacionades

El retorn a la cancelleria d’Alemanya de la dreta no ‘merkeliana’

El centre del món

Com els seus companys de vol, VanKirk va defensar aquella missió sempre. «¿Em penedeixo del que vam fer aquell dia? No senyor -va dir al Mirror-. Mai m'he disculpat pel que vam fer a Hiroshima i no ho faré mai. La nostra missió era acabar la segona guerra mundial, tan simple com això. Si no haguéssim tirat la bomba, de cap manera els japonesos s'haurien rendit. Hauríem hagut d'envair i la xifra de morts hauria estat verdaderament inimaginable».

Aquesta idea no va restar a Van-Kirk, però, la capacitat de reflexió. En una altra entrevista va opinar que «les guerres no arreglen res i les armes atòmiques tampoc. Crec que no hi hauria d'haver bombes atòmiques al món. M'agradaria veure-les totes abolides». La postil·la a aquesta frase, no obstant, explica l'amenaça nuclear en què el món viu des d'aquell vol del 1945. «Si algú en té una, en vull tenir més que el meu enemic».