Ghassan Abu Sittah: "El genocidi de Gaza és tant europeu i nord-americà com israelià"

Vostè va treballar a Gaza durant 43 dies al principi de la guerra. ¿Què el va sorprendre més?

El que em va cridar més l’atenció va ser l’atac sistemàtic contra el sistema sanitari. I per sistemàtic no només em refereixo al bombardeig dels hospitals, sinó a l’assassinat dels metges d’una manera planificada. Vam començar a veure el patró de la política d’assassinats el 17 d’octubre del 2023, quan van atacar l’hospital Al-Ahly i després van assassinar metges a casa seva.

Els hospitals estan protegits pel dret internacional humanitari, i encara que de vegades són atacats, l’escala de la seva destrucció a Gaza no té precedents. ¿Per què considera que no hi ha hagut una gran reacció internacional?

Aquesta guerra ha posat de manifest l’existència d’un sistema global d’habilitació del genocidi. Els mitjans i els polítics occidentals s’han encarregat de negar-ho fins que ha sigut massa tard. La premsa occidental compra tot el que diuen els israelians, i correspon als palestins demostrar el contrari. Això es va veure aquell 17 d’octubre, quan van bombardejar Al-Ahly i van matar 483 persones. De cop i volta, es va imposar el relat que havia sigut "un míssil palestí extraviat», malgrat que l’Exèrcit israelià havia anunciat feia uns quants dies que tenia la intenció d’atacar hospitals palestins. Aquest sistema d’habilitació ha permès que el genocidi continuï durant gairebé dos anys. I el motiu pel qual continua és perquè és un genocidi tant europeu i nord-americà com israelià.

¿Per quin motiu parla de responsabilitat compartida?

Europa i els EUA no només han actuat com a facilitadors. Països com Alemanya van multiplicar per deu les seves vendes d’armes durant la guerra; les Forces Aèries Britàniques ha dut a terme el 60% dels vols de vigilància electrònica sobre Gaza; Itàlia utilitza els seus avions per reproveir els F35 israelians... Va molt més enllà de la complicitat: es tracta de participació activa.

Vostè fa que treballa com a metge voluntari a Gaza des de la primera intifada, a finals de 1980. ¿Què és diferent aquesta vegada?

L’escala de tot plegat. És com la diferència entre una inundació i un tsunami. De sobte ets en un tsunami, amb atacs aeris que maten 800 persones d’una sola onada i destrueixen un veïnat sencer. Bombes de 600 quilos o una tona que esborren barris sencers en segons.

Israel diu que els hospitals són utilitzats com a centres de comandament de Hamàs. ¿És així?

No només no els vam veure mai, sinó que aquests dies han aparegut cartells a Khan Yunis que parlen dels "màrtirs del cos mèdic militar». És evident, doncs, que hi ha un sistema sanitari paral·lel amagat als túnels per atendre els milicians de Hamàs. I els israelians ho sabien.

Quan vostè va sortir de Gaza va mirar d’explicar al món què havia vist, però no va ser fàcil. A Alemanya el van arrestar; a França li van cancel·lar la compareixença davant el Senat; a Holanda...

És veritat. Fins ara he guanyat set de vuit demandes que han interposat contra mi Advocats Britànics per Israel [UK Lawyers for Israel] per treure’m la llicència mèdica i prohibir-me ocupar càrrecs en fundacions i oenagés. També van interposar quatre denúncies per mirar d’impedir que em convertís en rector de la Universitat de Glasgow. I encara tinc un cas obert amb el Consell General Mèdic, que em vol retirar la llicència.

¿De què l’acusen?

D’antisemitisme i de donar suport al terrorisme.

Els israelians han canviat el sistema per distribuir ajuda a Gaza. ¿Quina és la seva explicació?

És una trampa pensada per atraure la gent. Han matat 180 persones que intentaven aconseguir aquesta ajuda [aquesta xifra és avui de 410 morts i més de 2.600 ferits, segons assenyala l’ONU]. I, després, la quantitat d’ajuda per persona és tan mínima que, encara que el sistema funcionés, la gent hauria d’anar cada dia a buscar-la com si fossin animals en un corral.

Israel no amaga que vol forçar els palestins a sortir de Gaza.

Fixa’t en què passa en aquests moments a Cisjordània. Israel ha destruït de facto els camps de refugiats de Tulkarem i Jenín. Hi ha 70.000 palestins desplaçats internament a Cisjordània. I a Síria, on no hi ha un règim antiisraelià, Israel ha ocupat el 40% de l’aigua dolça del país, des de tot el Golan fins a la província de Daara. Al sud del Líban, qualsevol ciutadà que mira de reconstruir casa seva als pobles de la línia del front és bombardejat.

De tot aquest desastre, ¿hi ha cap cosa que li doni esperança?

Ara el món veu Israel de la mateixa manera que nosaltres l’hem vist durant els últims 80 anys: com un projecte colonialista i racista.

Notícies relacionades

No va ser el 4 de juliol | + Història

Lula i Milei, a matadegolla en la cita de presidents del Mercosur a l’Argentina

¿És del parer que els palestins abandonaran Gaza?

No repetiran mai més l’error d’abandonar el seu país i convertir-se en refugiats. Quan et converteixes en refugiat és per a la resta de la vida, i et maten a l’Iraq, a Jordània, a Síria... Acabes deixant d’existir com a ésser humà. S’estimen més morir-se al seu país.