Una gran pantalla europea

Vegeu el vídeo d'aquesta

notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat

Potser les van veure al cine. La pel·lícula espanyola También la lluvia (2010), d'Icíar Bollaín; l'austríaca Amour (2012), de Michael Haneke; o la italiana La gran belleza (2013), de Paolo Sorrentino, tenen en comú que són només tres dels centenars de produccions cinematogràfiques europees que han  rebut ajudes de Brussel·les en els últims set anys. També se n'han beneficiat dotzenes de pel·lícules catalanes, com Els ulls de Julia (2010), dirigida per Guillem Morales i produïda per Mar Targarona (productora executiva de Rodar y Rodar, 60 anys). Aquesta barcelonina, que ha dedicat la seva vida al cine com a actriu, guionista, directora i productora,

es declara europeista, però, en matèria de política cultural en general, i d'ajudes al cine en particular,

creu que la UE podria fer més.

Brussel·les també recolza la música, la dansa, la literatura i altres disciplines artístiques, però la majoria de les ajudes estan pensades per a la indústria audiovisual i, concretament, per al cine. Mitjançant el programa MEDIA -acrònim de Mesures pour encourager le développement de l'industrie audiovisuelle-, la Unió Europea ha invertit des de 1991 gairebé 1.700 milions d'euros, principalment en el desenvolupament de produccions i en la distribució, però també en ajudes a l'exhibició, la promoció, la formació, la innovació i a festivals de cine. L'objectiu és doble, cultural i industrial. És a dir: protegir la identitat europea de la colonització cultural dels Estats Units i reforçar econòmicament una indústria incapaç d'enfrontar-se a les majors de Hollywood. «És molt difícil competir amb els EUA, és un monstre que treballa amb pressupostos infinitament superiors als nostres», diu Mar, amant confessa del cine dels EUA.

«El programa MEDIA és un instrument de política supraestatal ben plantejat i admirat al món, però vol abraçar massa per al pressupost que té», afirma Carmina Crusafon, especialista en polítiques de comunicació i professora del Departament de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona. És una qüestió de números. Mentre la Unió Europea ha invertit poc més de 100 milions d'euros anuals per als 27 (en el període 2007-2013), els països membres hi posen uns 3.000 milions d'euros a l'any entre subvencions i incentius fiscals que, a més, es focalitzen en la producció. Són 30 vegades més. És reflex d'una de les tensions constants en la construcció europea: els estats no volen cedir sobirania en aquesta matèria. El problema d'aquest model de cofinançament descentralitzat és que genera una gran desigualtat entre els països membres, aguditzada per la crisi.

Uns molt, altres poc

Mentre el Govern espanyol ha retallat les ajudes a la meitat en només quatre anys -el 2014 seran 34 milions- i ha apujat l'IVA dels productes culturals al 21%, en lloc de mantenir un tipus reduït com en la majoria de països de la Unió Europea, França segueix apostant pel seu cine amb 770 milions d'euros el 2012, una mica més del que ha disposat la Unió Europea per als últims set anys. «Els francesos adoren la seva cultura i la defensen», destaca Mar, que veu en el seu model un exemple a seguir. Espanya no només perd si es compara amb França. Segons dades de la Federació d'Associacions de Productors Audiovisuals d'Espanya, el 2012 el pressupost alemany va ser de 340 milions d'euros, i el britànic, de 120 milions, molt superiors a l'espanyol.

Notícies relacionades

Trump, extasiat amb la seva pròpia estratègia però amb escassos resultats, amenaça de reactivar la guerra comercial i dispara la incertesa

Polònia extrema el control fronterer, esquitxat per patrulles ultres

El cine europeu té un problema comú: es produeix molt i es consumeix poc.  A Espanya, només entre tres i quatre de cada deu espectadors prefereixen el cine europeu abans que el nord-americà. ¿Problema de qualitat, com va dir el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro? Mar no ho veu així: «El que és complicat no només és fer bones pel·lícules, sinó aconseguir que la gent vagi a veure-les».

Per solucionar aquest problema, el programa MEDIA dedicarà, en el pròxim septenni, una tercera part dels seus recursos a fomentar la distribució transnacional de pel·lícules europees i a obrir mercat. Unes 2.000 pel·lícules es beneficiaran del programa fins al 2020. La Unió Europea apunta bé, però segueix escassa de munició. Mar es queixa que el seu gremi tingui fama de viure de prestat: «Jo, com la majoria de productors, m'he d'hipotecar cada vegada que faig una pel·lícula».