Nous aires en la premsa xinesa

Les facultats xineses ensenyen que el bon periodista no pregunta. Històricament, feien publicitat del poder i recollien hong bao (sobres vermells amb diners) en les rodes de premsa. Ni tan sols era un gremi desprestigiat, perquè no se n'esperava gaire cosa.

El naixement del periodisme d'investigació és una de les millors notícies a la Xina en els últims anys. Són una colla d'individus heroics, sense preparació acadèmica útil i amb la seva ètica com a única brúixola, que floten en un ecosistema de corrupció i s'arrisquen a rebre pallisses a canvi de sous miserables i de la satisfacció de servir el poble.

El periodisme clàssic, una relíquia a Occident, ressorgeix a Caijing, Economic Observer o China Economic Times. Hi ha setmanes invertides en reportatges, funcionaris i grans companyies en situacions compromeses, periodistes lluitadors i editors immolats en defensa seva. La premsa i internet milloren a la Xina, avui un lloc menys impune, més lliure i respirable. «¿Qui s'imaginava fa cinc anys que hi pogués haver periodistes investigant corrupcions i advocats defensant drets humans?», pregunta des de Hong Kong Han Dongfang, conspicu defensor dels drets dels treballadors i brillant analista de la Xina.

Governs locals i provincials han estat les víctimes d'aquest periodisme, però Pequín segueix sent tabú. Revelar detalls sobre la vida dels líders xinesos assegura el tancament. La sacrosanta estabilitat social impedeix pensar en canvis. Hi ha temes que es mantenen fora del debat. Els mitjans nacionals s'autocensuren i els internacionals pateixen el bloqueig. L'últim exemple és el Nobel de la pau al dissident Liu Xiaobo, que ha provocat talls en el senyal televisiu i les webs de la CNN i la BBC.

El recent cas de Qui Ziming és significatiu. Qiu va destapar les corrupteles d'una poderosa empresa paperera vinculada al govern local i la policia el va incloure a la llista de criminals més buscats per libel. Durant la seva fugida pel sud de la Xina va rebre suport en bloc del gremi, dels internautes i de la societat civil. La retirada de l'ordre i les disculpes policials es van entendre com una victòria de la premsa i l'opinió pública.

Però els dies posteriors van acumular recordatoris dels riscos del periodisme. Els familiars de dos reporters que van denunciar una companyia contaminant van patir misteriosos accidents de cotxe. La seu d'un diari que va acusar una empresa de xampús de contenir cancerígens va ser assaltada pels seus treballadors. Fang Zhouzi i Fang Xuan­chang, dos cèlebres periodistes científics dedicats a desemmascarar mentiders, van arribar a rebre pallisses.

UN 'WATERGATE' XINÈS / Bona part del gremi encara conserva una concepció funcionarial del periodisme com a corretja de transmissió del poder a la ciutadania. Aconseguir un sobresou fent massatge a governs locals o empreses és una pràctica habitual i estimulada pels baixos salaris.

Però l'auge del periodisme d'investigació i el final de la impunitat han creat una corrupció encara més greu. Un empresari enxampat amb les mans a la massa i davant la perspectiva d'una condemna de presó untarà de gust. Els xantatges de periodistes o dels que diuen ser-ne no són estranys. «Els incentius per al frau són constants. L'ecosistema per al periodisme és hostil, i d'això en té bona part de culpa el Govern. Se solucionaria permetent la plena professionalització i definint el paper social de la premsa», respon des de Hong Kong David Bandurski, director de China Media Project.

Els marges del periodisme s'estiren cada dia. Pequín ho promou com a arma de «supervisió de l'opinió pública» contra la corrupció. Cada vegada hi ha menys límits; no per relaxació governamental, sinó pel procés de maduresa de la societat. En els terratrèmols de Sichuan i Qinghai, molts editors van enviar-hi periodistes ignorant les directrius de Pequín.

Notícies relacionades

El cap més car del periodisme

No va ser el 4 de juliol | + Història

Bandurski continua: «Els periodistes han fet grans avanços en l'última dècada empesos pels seus ideals. Se les han apanyat per obrir noves àrees, però encara hi ha molts obstacles per a la llibertat d'expressió plena. Això dependrà de les reformes polítiques en els pròxims anys. Quan veig la lluita d'aquests periodistes només puc ser optimista».

Wang Keqin és el pare del periodisme xinès. «Encara no es pot lluitar contra el gran tigre. Els col·legues dels Estats Units han tombat un president; els japonesos, dos. Algun dia hi haurà un Watergate xinès. Sense periodisme no hi ha democràcia», opina.