El cap més car del periodisme

Wang Keqin és el periodista xinès més car. No per sou, escassament per sobre del miserable estàndard gremial (uns 190 euros mensuals, més extres per article publicat). És el seu cap, taxat en 500.000 euros. També és, probablement, el millor periodista del món. Per currículum, principis i rigor. I per pioner, per desbrossar el camí periodístic de propaganda als joves col·legues.

Abans que els seus reportatges empresonessin centenars de corruptes, destituïssin governs locals, corregissin polítiques de Pequín i el convertissin en una icona de la llibertat d'expressió, Wang era un pagès a Gansu. En aquella paupèrrima província de l'interior va descobrir ben aviat els avantatges del periodisme.

Com a funcionari del Govern cobrava 0,3 euros per notícia propagandística passada als mitjans. «Podia comprar sis bols de fideus. Era fàcil aconseguir un sobresou. Vaig entrar en un diari per incrementar els meus ingressos. Em sentia important per entrevistar polítics i agafava el sobre vermell com tothom».

Wang va tocar de peus a terra amb uns pagesos desesperats per un robatori de terres que li imploraven ajuda. Poc després denunciava que el poder local venia materials nous com si fossin reciclats. Milions de iuans malversats, 150 empresonats, amenaces de mort diàries i un ganivet al coll en un fosc carreró. «Estava terroritzat, vaig canviar la meva família diverses vegades de casa. Però també orgullós per poder salvar el patrimoni públic. A la Xina valorem els màrtirs que se sacrifiquen pel país. Estava disposat a morir».

Estaria mort sense Zhu Rongji, llavors primer ministre i un dels polítics xinesos més brillants. Va ordenar la protecció policial a la seva família i es va emportar Wang a Pequín amb llibertat per poder destapar corrupteles. Reportatges sobre les condicions semiesclavistes que imposen les companyies de taxis als seus conductors o els tripijocs de les borses han forçat noves regulacions estatals.

Cartes de denúncies

Wang es recupera del seu últim cas, amb què recentment va commocionar el país: després de mesos d'investigació va demostrar que vacunes defectuoses havien causat la mort de quatre nens i en van fer emmalaltir 74 a la província de Shaanxi. Irònicament, no s'havien refrigerat per evitar que es desenganxessin les etiquetes que n'asseguraven la qualitat. El diari va rebre pressions i l'editor va ser acomiadat, després de 15 anys dirigint el China Economic Times, per defensar Wang.

El diari ocupa un vell edifici als afores de Pequín. La redacció, en lloc de les taules comunes, està organitzada en cubicles individuals, com si es tractés d'una fàbrica. El silenci gairebé absolut contrasta amb la fragorosa activitat a la petita oficina de Wang, que atén sense parar dos telèfons i uns quants dels seus joves ajudants. Té parets escrostonades, butaques brutes, gairebé insalubres, i dos cendrers plens de burilles d'un tabac barat que li ha enfosquit les dents. «La millor manera d'aconseguir la confiança d'un pagès és oferir-li un cigarret», diu. Parla fluix, riu molt i fa la sensació d'anar dos minuts avançat en la conversa.

Ordenades en grans sobres i apilades fins al sostre hi ha les cartes que arriben de tot el país amb denúncies dels que somien que Wang investigui els seus casos. La seva oficina es coneix de broma com l'«oficina de peticionaris número dos». Només pot investigar-ne un 1%. Els tria mesurant l'impacte social, la humanitat i l'abast polític.

Wang s'enorgulleix de rebre els suborns més importants de governs locals i companyies per silenciar les seves vergonyes. Recentment, un de 80.000 euros en efectiu. No té cotxe i porta roba barata i gastada. «Moltes grans companyies tenen un responsable per tractar amb els mitjans. Si hi ha algun escàndol, reparteixen sobres. És molt comú a les mortals mines de Shaanxi. Com més gran és el mitjà, més diners. He vist periodistes joves retirar-se després d'un cas. També en aquest diari molts accepten sobres. Hi ha becaris que guanyen més que jo. Per això em diuen llop solitari».

Estrelles del futur

Notícies relacionades

Nous aires en la premsa xinesa

Lula i Milei, a matadegolla en la cita de presidents del Mercosur a l’Argentina

És el preu que paga el periodisme pel seu nou poder d'arruïnar empreses i fer empresonar corruptes. Però Wang prefereix fixar-se en les noves fornades que l'idolatren. «El millor periodisme va néixer als Estats Units al segle XIX per denunciar els excessos del pas d'una societat agrícola a una d'industrial: la pobresa rural, l'explotació laboral… Això és el que passa ara a la Xina. D'aquí 20 anys tindrem estrelles de la professió. El futur del periodisme d'investigació és aquí».

Wang no viatja mai sense una capseta amb tinta vermella. Després d'entrevistar algú, li llegeix el que ha apuntat i li diu que segelli la declaració amb el polze. Els reportatges de Wang, apuntalats per fulls esquitxats d'empremtes dactilars vermelles, són incontestables. Va inventar el mètode després que alguns se'n desdiguessin. Wang no tenia referents previs. Els nous periodistes xinesos el tenen a ell. D'aquí poc publicarà un manual. Periodistes del món, atents. El pagès de Gansu donarà una lliçó.