Els Obama decoren la Casa Blanca amb un gran ventall de pintures modernes i abstractes

Una revolució s’està armant entre les parets de la Casa Blanca. Res a veure amb relacions exteriors, plans d’estímul econòmic o política nacional. Només té a veure amb llenços, frescos i alguna figura esculpida. Barack Obama i la seva dona, Michelle, estan decorant les instal·lacions de la residència presidencial amb un gran ventall d’obres modernes i abstractes, des de pintures de la dècada dels 50 de Josef Albers o escenes d’indis americans de George Catlin fins a quadros d’autors més anònims com Alma Thomas, l’expressionista negra per excel·lència del moviment Color Field.

Aquests treballs figuren en el llistat de les 45 peces que la primera parella ha agafat en préstec de diversos museus de la capital nord-americana al seu lliure albir. Tot un luxe a l’abast de molt pocs. No obstant, el president també ha tingut les seves limitacions: la selecció s’havia de centrar de manera única i exclusiva en les obres que es troben emmagatzemades o fora del catàleg d’exposicions futures. Res de les grans celebritats pictòriques ni tampoc les peces més cotitzades. Però cap queixa sobre aquesta limitació, tenint en compte la gran varietat i riquesa que alberga amb totes les atencions el conjunt de museus washingtonians format per més d’una vintena d’espais, entre l’Institut Smithsonian i les galeries privades.

El conjunt de peces, elegides en gran part per la primera dama amb el decorador californià Michael Smith i el comissari de la Casa Blanca, William Allman, conforma un quadro eclèctic que dista de les obres que fins ara havia exhibit la vivenda situada al número 1600 de l’avinguda Pennsilvània.

Si Jacqueline Kennedy era coneguda per la seva afició per Cézanne i Hillary Clinton per les pintures de Kandinsky o De Kooning, Michelle Obama ha optat per escollir una mica d’aquí i una mica d’allà. Una barreja artística que, una vegada més, desmarca els Obama de tots els seus antecessors.

D’aquesta manera, trobem treballs abstractes dels nord-americans Mark Rothko o Jasper Johns, entre escultures de ballarins de bronze de l’impressionista francès Edgar Degas, o peces de l’italià Giorgio Morandi, símbol de la pintura de la naturalesa morta.

Dones i negres

Malgrat que hi ha poques obres d’artistes femenines –Louise Nevelson, Susan Rothenberg o Alma Thomas–, la residència privada de la Casa Blanca i les seves ales est i oest comptaran amb peces de diversos artistes negres: un total de set obres de tres mestres diferents. Glenn Ligon n’és una bona mostra. Concretament, els nous inquilins han optat pel quadroBlack Like Me No.2, pintat l’any 1992 per aquest artista conceptual del Bronx (Nova York), per poder decorar la sala d’estar principal de la mansió.

La pintura de Ligon commemora les memòries del periodista blanc John Howard Griffin, que als anys 60 es va enfosquir artificialment la pell per viatjar com un home negre al sud del país, una zona amb una forta tradició racista. Els seus viatges i els seus escrits ja formen part de l’eterna lluita contra les discriminacions històriques als Estats Units.

Missatges polítics a banda, el matrimoni presidencial també ha tenyit les seves parets amb pinzellades més jovials i fins i tot humorístiques. Aquí és on apareix l’artista californià Edward Ruscha i la seva pinturaI think I’ll…, una al·legoria a la indecisió que ens envolta cada dies. Agafada en préstec de la Galeria Nacional d’Art de Washington, la peça presenta una brillant posta de sol rogenca envoltada de frases comPotser…sí…iPotser… no….

Enmig de l’auge de l’herència hispana al país, vist recentment amb el nomenament de la porto-riquenya Sonia Sotomayor com a jutge del Tribunal Suprem, alguns retreuen que la primera parella nord-americana hagi oblidat incloure entre totes les seves recents adquisicions una obra d’algun artista llatinoamericà. Zero pintures d’hispans a la llista.

Notícies relacionades

La UE i els EUA pacten intensificar les negociacions pels aranzels

Trump apunta a canvis en les dinàmiques al Pròxim Orient

Suggeriment

Com acostuma a passar, no plou mai a gust de tothom. Per aquest motiu, alguns rotatius locals suggereixen que el treball del cubà Félix González-Torres, ja desaparegut, ompliria perfectament aquest forat i resultaria del tot representatiu de la minoria amb el creixement més important de la nació, a més d’afegir una referència a la cultura gai nord-americana. La petició està llançada.