Article de Mateo Madridejos: 'Exhibició de realisme al Caire'

Amb la seva visita al rei Abdul·là de l’Aràbia Saudita, màxim productor de petroli, i el seu esperat discurs a la Universitat del Caire, el president Barack Obama es va endinsar pels camins freqüentats del centrisme polític i el ­realisme diplomàtic al Pròxim Orient que ja havia desbrossat la seva secretària d’Estat, Hillary Clinton, amb la Xina, Rússia i fins i tot l’Iran. Un realisme del qual la història ofereix múltiples episodis i etapes que es remunten al general Eisenhower. La seva còlera contra Israel després de la col·lusió amb els colonialistes de França i la Gran Bretanya, en l’expedició de Suez contra Naser (1956), va passar als annals i no ha estat superada per cap president.

Fidel a la seva proverbial ambivalència, Obama també va emetre un missatge d’il·lusió per a una ­zona on la història, la retòrica i l’exaltació conformen un marc tan vital com volàtil. No va formular una proposta específica, cautela comprensible en una terra turmentada, però va reiterar la seva voluntat d’impulsar «un nou començament» en les relacions dels EUA amb el món àrab, una millora impensable sense la col·laboració israeliana. És clar que els àrabs estan instal·lats en l’escepticisme i no prendran la iniciativa sense concessions prèvies d’Israel en el terreny altament simbòlic de l’ocupació de terres que consideren injustament arrabassades.

Poques vegades un discurs ha suscitat tanta expectació ni ha estat venut amb aquestes ressonàncies –traduït simultàniament a 13 llengües per multiplicar l’audiència–, i ha confirmat que la Casa Blanca porta amb mestria les relacions públiques i la dramatització. La biografia del protagonista és un avantatge: fill d’un musulmà, va ­viure al país islàmic més populós (Indonèsia) i va declarar emfàticament: «Puc parlar amb autoritat sobre la necessitat que tenen els musulmans de reconciliar-se amb la modernitat». El terreny va ser preparat a l’i­naugurar el seu mandat, en declaracions a la televisió Al-Arabia i davant el Parlament turc. La consigna és una obvietat: «Els EUA no estan en guerra amb l’islam».

La història immediata ofereix altres oportunitats perquè el passat és fàcilment millorable. Les rela­cions dels Estats Units amb el món mu­sulmà van arribar amb el president Bush a l’avenc de l’horror i la humiliació en connexió amb els llocs de l’oprobi –Abu Graib, Guantánamo, les presons de la CIA–, i van erigir un mur de desconfiança i rancor que confina en gairebé tots els països amb la misèria i la tirania. L’a­liança de facto entre Israel, els Estats Units i el lobby jueu ­–«el triangle estratègic»–, forjada després de la guerra dels sis dies (1967), va adquirir una nova dimensió ideològica amb la irrupció violenta de l’islam polític en l’escena planetària (11-S), la rèplica dels neoconservadors i la influència que els cristians profètics van exercir sobre Bush.

Criticat pels progressistes demòcrates, poc airós en la seva ­obseqüència amb el sàtrapa saudita, Obama va elegir «el moment oportú al lloc equivocat», segons l’expressió d’un periodista del Caire que va portar a col·lació tant l’opressió de la xaria com els aspectes menys ­edificants de la dictadura dinàstica del president Mubàrak i la prolongada connivència de Washington amb els règims àrabs més reaccionaris, com va recordar en una conferència també al Caire la llavors secretària d’Estat, Condolee­zza Rice (2005). Les autoritats que regeixen la universitat egípcia tenen al·lèrgia insuperable als vents de llibertat. Abandonada per Obama l’agenda per a la promoció de la democràcia, en nom del pragmatisme, han ­estat acuradament enterrades les eloqüents paraules de Rice: «Durant 60 anys, el meu país, els Estats Units, va perseguir l’estabilitat a expenses de la democràcia en aquesta regió».

Ara ja no se sap si algun dia ­«l’imperi de la llei reemplaçarà els decrets d’emergència» o si l’islam polític seguirà avançant, però Obama sembla tornar a la idea de l’estabilitat i l’equilibri diplomàtic entre àrabs i israelians, que va tenir com a últim i il·lustre defensor el secretari d’Estat James Baker fa 20 anys, quan va invocar les resolucions de l’ONU per exigir als jueus que abandonessin «la il·lusòria pretensió del Gran Israel». Aquest desig d’equilibri explica que el president no ­viatgés a Israel i admetés que «un sol discurs no pot eradicar anys de desconfiança», encara que va advocar per clausurar «un cicle de sospita i discòrdia».

Notícies relacionades

Polònia extrema el control fronterer, esquitxat per patrulles ultres

Almenys 29 morts a Texas per les crescudes del riu Guadalupe

L’equilibri es va expressar en contundents paraules: l’aliança amb Israel és «indestructible», però no única, ja que els interessos de la hiperpotència exigeixen una bona sintonia amb el món àrab. L’existència de l’Estat hebreu no està en entredit, però aquest ha d’aturar la colonització a Cisjordània, primer pas per a la conciliació. Els palestins tenen aspiracions «legítimes» a crear un Estat, «única solució», però han d’abandonar la violència. La pregunta és inesquivable: ¿fins on anirà Obama en les seves pressions perquè Israel accepti el que ell jutja equitatiu? El duel entre l’equip d’Obama i el Govern ­jueu promet fortes emocions.

La ideologia de l’odi, airejada per Al-Qaida en vigílies del discurs, va paral·lela amb el rebuig de la modernitat. No sabem si amb la bella retòrica de Barack Obama n’hi haurà prou per canviar les percepcions i aïllar els extremistes o si prosseguirà la guerra larvada contra una «minoria de fanàtics» amb unes arengues que ressonaven a les terminals d’Al-Jazira competint amb el discurs del Caire.