Elías Barenys Perpiña: «Al gimnàs s'hi entrenen tres generacions»

Elías Barenys Perpiña (Barcelona, 1937) segueix sent capaç de penjar-se a les anelles que conserva al gimnàs, les mateixes que va usar Joaquín Blume. Amb ell va compartir anys d'entrenament, fins a la mort del mític gimnasta el 1959. El pare de l'atleta va animar Barenys a convertir-se en professor de gimnàstica.

-¿Com neix la seva passió pel volteig, les anelles i les paral·leles?

-Al col·legi vaig tenir un professor d'e-

ducació física de la Falange que era molt entusiasta de cordes i anelles. Em vaig enamorar de la gimnàstica.

-I a l'acabar l'escola es va seguir entrenant.

-Sí. Vaig anar al gimnàs del pare de Joaquín Blume i vaig començar a entrenar-me amb el campió. Vam competir junts fins a l'accident en què va morir, el 1959. Gairebé em costa la vida a mi també.

-Però vostè no anava a l'avió.

-El viatge a les Canàries era molt car i només hi podien anar tres atletes a part de Blume. Dos ja estaven decidits i entre els restants Blume va muntar una competició. Jo anava primer, però em vaig equivocar en l'últim exercici i hi va anar Raúl Pajares. Van morir tots.

-¡Que fort!

-I tant. Vaig quedar tocat. Em vaig allunyar de la gimnàstica. Els meus germans anaven de poble en poble venent una marca de roba. Vaig començar a anar amb ells, però no m'agradava. Trobava a faltar els amics i entrenar-me. Vaig tornar al gimnàs d'Armando Blume, pare de Joaquín. Ell em va convèncer perquè ensenyés.

-I va començar fent classes allà.

-Sí, mentre seguia competint. En aquells anys va arribar a Barcelona Henry Birbaum. Feia classes de judo. Em va agradar i li vaig prometre que quan acabés la carrera de gimnasta, hauria passat al judo.

-¿Ho va fer?

-Bé, no vaig deixar mai les anelles. Però quan vaig obrir el meu primer gimnàs, al carrer de Calaf, que va finançar un familiar, vaig trucar a un professor de l'escola de Birbaum. Em vaig treure els títols per donar classes de judo, però mentrestant ell assistia als exàmens. Així seguim, després de 50 anys.

-Ara al carrer d'Astúries.

-Passant pel carrer de Marià Cubí, on vam obrir fins i tot una pista de tennis que funcionava molt bé. Ara el local és un restaurant italià. Aquí, a Gràcia, fa 44 anys que hi som. És un gimnàs de barri.

-¿De barri?

-No tenim grans sales amb moltes plantes com altres. El meu fill ho porta tot. Jo només hi vinc a passar l'estona i a entrenar-me, tot i que m'agrada mirar com segueixen les coses aquí.

-Vostè deu ser tota una personalitat al barri.

-Moltes vegades, quan camino pel carrer, la gent em saluda. Sempre contesto, però gairebé mai els reconec. Gairebé sempre són aquells nens que vaig entrenar fa 40 anys.

-Alguns d'aquests nens han tornat ara al gimnàs amb els fills.

-I amb els néts. Tinc fins a tres generacions entrenant-se. Per exemple, una àvia ve a fer gimnàstica, mentre la filla i la néta practiquen muay thai (boxa tailandesa).

-¿Troba a faltar alguna cosa de la seva època de gimnasta?

-Competir. Són records pels quals guardes molt d'afecte, però aquest és un esport on els joves empenyen fort i cal deixar-los espai. Ara em dedico a veure els resultats del meu treball, que tira endavant el meu fill.

Notícies relacionades

«Sempre que puc me'n vaig de Gràcia durant les festes»

«Gràcia va veure néixer tots els personatges de 'Merlí'»

-¿Què el fa sentir-se orgullós?

-Quan el meu fill aconsegueix descobrir un campió. L'últim, Roger Massó, acaba de ser coronat campió de la Copa d'Espanya de judo en la categoria cadet.