Zenet: «Jo també trec la meva part femenina cantant boleros»

Assegura el malagueny Zenet que, en una altra vida, va néixer a l’Havana. I es desdiu del dia en què va jurar que mai faria un disc de versions, perquè això és precisament ‘La guapería’, la seva nova reinvenció. Un projecte musical que t’envolta i et transporta, on recupera el so dels boleros que sonaven a les ràdios antigues. Un grapat de cançons no molt suades que fan bona olor, de bany de llum i de sal. Ben arreglat, amb guapura i amb tota la banda, el presentarà el dissabte 6 d’abril a la sala Barts de Barcelona.

-¿Què és la guapura?

- T’ho explico amb una imatge. És aquell home vestit de blanc a l’Havana vella que travessa un carrer de puntetes i fent salts per no tacar-se les sabates als bassals. I que a la vorera es treu un mocador de la butxaca i ¡pam!, treu la pols de les sabates. És una actitud, una conducta, una elegància. És l’atrevit. Jo em defineixo com un lladre de sons. I en aquest cas Manuel Machado, el trompetista que ens acompanya en aquest viatge per l’espai i el temps, i també el pianista Pepe Rivero, em van parlar de moltes d’aquestes peces mestres, d’aquestes cançons de la seva infància. I vam anar estirant d’aquest fil i aquesta guapura. I això és el que ara venim a cantar.

-¿Com li expliquem a un mil·lennista qui va ser Bola de Nieve o Marta Valdés?

-Són referents. Als meus concerts hi ve gent jove, gent que està estudiant música, que li encanta descobrir aquests grans artistes, mestres del ‘feeling’ i el bolero. Jo dic que faig ‘arqueosofia’, desenterro coneixement.

-Sembla que hagi cantat boleros tota la vida.

-Doncs res més lluny de la realitat. Jo vaig picant, bussejo en harmonies, en sons, en textures... Les caço al vol i m’hi fico dins. Tot i que aquest treball és molt més seriós. No volia ser un simple turista accidental i vaig indagar en aquest immens paratge musical i m’hi vaig quedar un temps, el que vaig necessitar, sense presses. He llegit i he escoltat molt per saber, per exemple, que gràcies als ports, als vaixells i als músics que hi anaven, el bolero es va estendre i es va convertir en el pop de l’època, perquè era una estructura i una composició molt fàcil. I el mexicà li va posar una harmonia de ranxera i l’argentí, de tango. 

-I ¿com arriba a aquesta selecció d’un bagul tan atapeït de grans històries d’amor i desamor?

-Vaig bussejar a la col·lecció Gladys Palmera i el criteri va ser compensar. Jo buscava una sonoritat concreta. En concret, pel que fa al so de la secció de metalls barrejat amb violins. ¿És la que sona per exemple a ‘Borrasca’?. Ba ra ba ra bà.  

-No són lletres gaire visitades. 

-Fins als anys 40 els boleros parlaven molt de l’amor cortès i eren una mica cursis si se’m permet l’expressió. Però a partir d’aquella dècada són salvatges, més intensos. I aquests són els que més m’interessen. Allà hi ha personalitats com les de Marta Valdés, Celeste Mendonza o Toña la negra a Mèxic... Dones apoderadíssimes que ja li cantaven a un home allò de: “bèstia immunda”. 

- Portarà aquest treball a l’altra banda de l’oceà?

-Aquesta és la idea. Aquest és un any per inscriure’s als Grammy. Em fa una mica de mandra perquè m’he tornat una persona tranquil·la, però cal ser-hi.

-Ja no tanca els bars ni fa tants excessos, parafrasejant Sabina.

-Vaig deixar de fer el tronera. Fa cinc anys que no tasto una gota d’alcohol i nou mesos que vaig deixar de fumar, que era una cosa absurda per algú que fa esport. Soc un altre. Als meus 51 estic molt centradet de cos i de coco. 

-I a sobre està rodant una sèrie d’època, vostè que va estudiar art dramàtic a Màlaga.

-Doncs sí. De vegades el destí et fica aquests golassos. Estem gravant la sèrie ‘Hache’ per a Netflix precisament aquí, a Terrassa. Una sèrie que pinta molt bé i que espero que pugueu veure abans que acabi l’any, un ‘thriller’ amb Adriana Ugarte i Javier Rey de protagonistes. Es titula ‘Hache’ perquè la protagonista es diu Helena i per l’heroïna. Viatgem a la Barcelona canalla dels 50, amb una història en què fins i tot hi apareix la màfia marsellesa. Jo soc pianista i cantant d’un club nocturn, un local que es diu Albatros.

-No li haurà costat gaire. Els seus concerts són pur teatre.

-Crec que encaixo perquè jo mateix soc carn de teatre. Aquest és un paio que té molt passat, un heroïnòman molt net i ben vestit, que veu com el seu món s’esfondra mentre una noia molt jove se n’enamora. El disseny de producció és increïble. Hi ha molt lluentó, molta brillantor, molt tocat, barret i corbata de llacet. La llum també és molt especial i hi juga un paper important. No et pots imaginar la factura que té la sèrie. És una meravella. I a sobre he aconseguit colar dues cançons meves a la banda sonora. 

-I va raptar la seva companya en aquesta ficció per al seu videoclip.

-A Ingrid Rubio, que admiro des de sempre perquè té veritat a la mirada. Me la vaig emportar al videoclip de ‘Borrasca’ que vam gravar a la sala Florida Park de Madrid. El bonic d’aquesta feina que faig és que tinc una llibertat total. Jo decideixo com serà la portada, la posada en escena, les fotos, el disseny gràfic. I treballo amb gent molt propera i estimada, amb el meu guitarrista de sempre, Jose Taboada, amb la meva dona. I sense la cotilla d’una multinacional, des d’un segell independent.

-¿Quines veus commouen Zenet?

- Per a mi és sagrada Sílvia Pérez Cruz. Amb ella la música t’eleva. És una vibració còsmica. Em va passar el mateix amb Rosalía quan va cantar a la gala dels Goya. No m’ho podria creure: se’m van saltar les llàgrimes. I és que nenes d’aquestes en neix una cada molt temps. Tenen formació musical i saben perfectament el que volen. Rosalía està jugant, però quan es posa seriosa, és una dona que et traspassa. 

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

-¿Com afronta el masclisme que destil·len molts boleros?

-Home. No és el reggaeton que s’escolta ara, tan explícit, tan de cosificar la dona. Hi ha una superioritat, un paternalisme. Per això aquestes lletres són interessants cantades per una dona. Jo els dono el meu punt i trec la meva part femenina a jugar. I és un joc interessant perquè l’ànima no té gènere.