L'ANIVERSARI D'UNA FIGURA

Els 50 anys del 'bon noi' del rock americà

Dave Grohl va sobreviure a Nirvana, va triomfar amb Foo Fighters i avui és el més simpàtic i enrotllat de l'escena rockera

ecarrasco46581085 inglewood  california   january 16  dave grohl and toni corn190118134118

ecarrasco46581085 inglewood california january 16 dave grohl and toni corn190118134118 / Kevin Mazur

4
Es llegeix en minuts
Ricardo Mir de Francia

No abunden els músics que saben reinventar-se després d’haver tocat el cim. Molts ho tornen a intentar amb carreres que no passen de discretes, es reciclen com a productors o viuen simplement de rendes. No és el cas de Dave Grohl, qui va pujar al pic de la muntanya com a bateria de Nirvana i, quan tenia tots els números per estimbar-se després delsuïcidi de Kurt Cobain, va trobar en la seva pròpia veu la teràpia que necessitava per sortir del forat. “Vaig entrar en un període molt fosc en què ni tan sols podia escoltar la ràdio perquè em trencava el cor”, li va dir fa uns mesos a la CBS. Grohl va fer les maletes per tocar el dos una temporada i va posar rumb a Irlanda fins que un dia es va creuar amb un autoestopista amb una samarreta de Nirvana. “En aquell moment vaig pensar: ‘He de fer alguna cosa’”. I vaja si ho va fer.

El bufó de Nirvana

Han passat gairebé cinc lustres des que sortís a la venda el primer disc de Foo Fighters, un àlbumd’esperit DIY [faci-ho vostè mateix] en el que Grohl va fer de tot. Va escriure les cançons, les va cantar i va gravar pràcticament tots els instruments. Ni tan sols tenia una banda, reclutada a posteriori per tocar el disc en directe. Però aquell projecte personal va acabar donant peu a una de les bandes de rock més grans de l’univers, amb una dotzena de discos d’estudi, gires en estadis, reconeixement planetari i un directe eixordador que mai decep. Tot això en paral·lel a la transformació de Grohl, que va passar de ser el bufó de Nirvana, l’home que trencava els silencis amb un inesgotable repertori d’històries jocoses, al rocker més carismàtic des de la desaparició de Lemmy Motorhead.

Els Foo Fighters. D’esquerra a dreta: Taylor Hawkins, Nate Mendel, Dave Grohl, Pat Smear, Chris Shiflett i Rami Jaffee. / EL PERIÓDICO

Un personatge fins a cert punt inusual perquè fuig de la tonteria d’altres exemplars de la fauna rockanrollera. Davant els divos atribolats, eternament insatisfets o entossudits en escriure el seu epitafi abans de temps, Grohl és un tipus aclaparadorament normal i decent, en perpètua celebració de la vida, amb una retòrica insuperable i vocació d’arqueòleg musical, com va plasmar al documental ‘Sonic Highways’, en què traça una història de música nord-americana a través dels estudis on es van escriure les seves grans pàgines.

La millor feina del món

“¿Com podria queixar-me del que tinc? Em puc passar el dia assegut parlant de rockandroll, després me’n vaig a tocar amb els meus amics i em parteixo el cul als camerinos fins que és hora de prendre una cervesa i posar a cantar a 80.000 persones amb mi. Això no és feina”, va dir fa algun temps el líder de Foo Fighters. Aquesta setmana ha complert els 50 anys, viu amb la seva segona dona i els seus tres fills a la vall de San Fernando, bressat entre els turons que sobrevolen Los Angeles. Té una casa familiar, un cotxe familiar i una existència familiar. Entengui’s, relativament austera, una de les herències de la seva educació sentimental a l’escena punk i hardcore de Washington DC, pàtria del ‘straight edge’, de Minor Threat, Fugazi i Bad Brains. Grohl va créixer a Springfield, Virginia, gairebé un suburbi de la capital.

Dave Grohl, Kurt Cobain i Chris Novoselic, la formació de Nirvana. / EL PERIÓDICO

Notícies relacionades

“No em torno boig amb els excessos de les estrelles de rock”, va dir en una entrevista a ‘Rolling Stone’. “Quan Nirvana es va fer popular, jo vivia en una casa de lloguer amb un amic. Tenia un futon, un llum i un armari. 10 milions de discos després, seguia en aquesta mateixa habitació, amb el futon, el llum i l’armari. No sabia què comprar-me més que guitarres”. Grohl va deixar les drogues als 20 anys, bàsicament l’àcid, els bolets i la marihuana, perquè diu no haver tocat mai l’heroïna ni la farlopa. El que no treu que abans de sortir a l’escenari es posi a to amb un elaborat ritual de cervesa de baixa graduació i didalets de Jägermeister. “Per a mi la clau està en sobreviure, és la part més difícil. Només vull tocar música”.

Grohl, en el concert d’homenatge a Chris Cornell, el líder mort de Soundgarden, aquest dimecres. / FiLM MAGIC / JEFF KRAVITZ

Pel camí també està ajudant altres a suportar la seva existència, cosa que li ha valgut el sobrenom del ‘Mr. Nice’ del rock. Els seus gestos d’humanitat abunden. Com aquella edició de Reading en quèva reconèixer una fan amb paràlisi cerebral i es va passar 20 minuts parlant amb ella després de fer-li una abraçada gegantina. O quan va pujar un nen cec a l’escenari a Minneapolis i el va convidar a donar uns cops de guitarra. O quan va ficar la seva barbacoa en una furgoneta i se’n va anar a donar menjar els seus veïns durant els recents incendis a Califòrnia.