Mor Pedro Ferrándiz: el baixet que dubtava si triomfar o suïcidar-se

Assegut al segon banc de pedra que obre el passeig de les Estatuas del Retiro per l’avinguda Alfonso XIII, el turmentat pensament el va conduir a un jurament: «Si no triomfo em suïcido». Poc abans havia conegut Raimundo Saporta, home de confiança de Santiago Bernabéu, que durant un viatge a Alacant no va tebir més opcions que plegar-se a la insistència d’un jovenet baixet i comprometre’s a buscar-li algun lloc en lasecció de bàsquet del Reial Madrid el dia que aparegués per la capital d’Espanya.

Corrien els anys 50 i aquell baixet de pell torrada que responia al nom de Pedro Ferrándiz no només s’havia enamorat fins a l’extenuació del bàsquet després de topar per casualitat amb un improvisat partit al ‘hall’ del cine Avenida, en plena rambla d’Alacant, sinó que a partir d’aquell moment es va entossudir a aprendre tots els secrets d’aquest esport per convertir-se en entrenador i destacar en tots i quants tornejos locals disputés.

Organitzador de tornejos

Alacant aviat li va quedar petit. Va reunir dues mil pessetes prestades i va fer les maletes per viatjar a Madrid confiant que Saporta compliria la seva promesa. Mentre el directiu madridista li va buscar col·locació, va entrar com a secretari de Manolo Martínez, un campió d’Espanya de natació que, després d’acabar la seva carrera esportiva, manejava fils a Educació i Descans.

Finalment, Raimundo Saporta li va brindar una oportunitat com a organitzador de tornejos de bàsquet de base patrocinats per Cervezas Mahou, càrrec que li va servir per posicionar-se a l’espera de trobar un lloc en algun equip.

El cel es va obrir poc després. La baixa inesperada del tècnic de l’equip infantil li va servir amb safata l’oportunitat d’entrenar. I a partir d’aquell moment no va fer altra cosa que guanyar.

Per a això, pujant cada any un esglaó fins a arribar al primer equip, no només es va limitar a entrenar, sinó que va actuar com a director esportiu fitxant els jugadors que van formar sota la seva disciplina.

Així va arribar a dalt, acumulant èxit rere èxit amb la confiança de Bernabéu i Saporta, cada vegada més entusiasmats amb un tècnic que al final de la seva carrera va col·locar a les vitrines del Reial Madrid 4 copes d’Europa i 12 lligues, números que cap altre entrenador fins al moment ha pogut aconseguir.

Grans figures

De la seva mà van arribar figures com Emiliano, Brabender, Morrison, Lolo Sainz, Luyk, Cabrera, Cristóbal, Corbalán, Walter Sczerbiak i tants d’altres que, com ell, van acabar convertint-se en llegendes del madridisme.

Amb tot, Ferrándiz, el tècnic més premiat de la història del club blanc, no només va destacar pels seus nombrosos títols (un total de 27 incloent les Copes d’Espanya) sinó pel seu esperit innovador i per ser un visionari del bàsquet.

Seva va ser la invenció de l’autocistella, que va obligar la FIBA a canviar el reglament, quan un 18 de gener de 1962 va ordenar executar en pista una acció que dies abans del partit va creure que podia ser crucial en el resultat d’una eliminatòria europea. Allò va succeir a Itàlia, en un partit d’anada de vuitens de final de la Copa d’Europa davant el Varese. El final del partit arribava amb un resultat ajustat (empat a 80 a falta de dos segons). Ferrándiz havia perdut per lesió o exclusió els seus millors homes (Higthower, Morrison, Emiliano...) i una més que probable pròrroga podia servir amb safata un resultat letal a favor dels italians. Davant d’això, el tècnic va demanar un temps mort i va ordenar executar el pla traçat amb temps: Lolo Sainz entregaria la pilota a Alocén i aquest la introduiria a la cistella pròpia per donar un avantatge mínim al Varese que evités la pròrroga i servís la remuntada en el partit de tornada a celebrar a Madrid una setmana més tard.

Els atònits italians, que van començar rient pel que van considerar un inaudit error, no van trigar a adonar-se de l’estratagema, però quan va arribar aquell moment el planter blanc, al complet, estava abandonat la pista en direcció al vestidor.

L’autocistella va donar el resultat anhelat: el Madrid va guanyar per 18 en la tornada i va arribar a la final que va perdre davant el Dinamo Tbilissi. La FIBA va prohibir, a partir de llavors aquesta acció, sota multa de 1.000 dòlars i expulsió de dos anys. Però com tantes vegades al llarg d’una fructífera carrera que el veuria guanyar quatre Copes d’Europa, Ferrándiz havia sigut el més llest.

Oferta del Barcelona

Inclòs en el Naismith Memorial Basketball Hall of Fame de l’NBA, va dirigir l’equip blanc de bàsquet en 490 partits, durant 13 temporades que es van repartir al llarg de diverses etapes entre 1959 i 1975.

Poc després de retirar-se, va rebre una oferta del FC Barcelona, però la seva fidelitat pel Madrid el va portar a menysprear l’oferta amb certa dosi de sorna. «Em va trucar un directiu del Barça i em va fer una oferta. Quan vaig escoltar la quantitat –desorbitat en aquell moment– li vaig preguntar: Però això és al mes o a l’any, així que em va penjar el telèfon i mai més vaig saber res d’ell», recordava Ferrándiz fent gala del seu madridisme a ultrança.

A més d’ocupar la banqueta merengue en la seva etapa més gloriosa, Pedro Ferrándiz també va arribar a ser entrenador de la selecció espanyola, en un breu període entre 1964 i 1965.

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

Sent un nadó de pocs mesos, va entrar als braços de la seva mare amb quaranta de febre a la Concatedral de Sant Nicolau durant un dels bombardejos que va patir Alacant en plena Guerra Civil. Després de sortir amb vida, somrient i en bon estat del recinte religiós, la mare el va considerar beneït.

I, evidentment, tampoc va haver de complir el seu jurament de suïcidi en el Retiro madrileny. Durant tota la seva vida esportiva Ferrándiz no va fer altra cosa que acumular èxits.