Laporta, salvat i impulsat per Flick

En moltes ocasions va semblar que aquesta podia ser la temporada del naufragi definitiu de la junta presidencialista de Joan Laporta. Se li ha reclamat la dimissió; hi ha hagut un conat (més fum que substància) de moció de censura; executius i directius han agafat la porta de sortida a patolls com si la llotja estigués en flames... Tot conseqüència d’una abundància d’escàndols i maneres de fer que haurien tombat qualsevol president. Menys Laporta, protegit pel seu carisma, populisme i la seva capacitat de resistència. Avui, amb la Lliga a la butxaca, preval el reconeixement a la seva intuïció esportiva. La via alemanya era la bona.

Laporta, com a bon líder, concedeix el mèrit de l’elecció de Hansi Flick a Deco, el director esportiu, que va tornar de Londres fascinat per la seva entrevista d’abans de l’estiu amb el tècnic germànic. No obstant, tothom sap que, sota el govern laportista, el FC Barcelona ha escollit entrenadors que han impulsat molt alt l’orgull futbolístic blaugrana. Frank Rijkaard i Pep Guardiola, com ara Flick, van conferir a l’equip una identitat pròpia i guanyadora que va seduir l’aficionat barcelonista i va captivar l’espectador internacional. Xavi va ser una experiència pont, de cavar fonaments, investit malgrat que l’olfacte, a Laporta, li deia que no.

En la corda fluixa

Laporta té tan bon ull per a la banqueta com capacitat per a la destrossa en les oficines. Però ja se sap que en el Barça es jutja un president com si fos un entrenador i, si la pilota entra a la porteria, i a sobre per l’escaire, ja li poden caure tots els papers amb sumes i restes, que no quadren. A més, crida "¡Barça!", aixeca el puny i fa botifarres com ningú, amb una manera d’anar per la vida desacomplexada que convida a riure i que reforça amb el bon parlar d’un lletrat. Això, sens dubte, resulta atractiu.

El títol de Lliga servirà al president, a la seva cort i als seus acòlits per reafirmar una gestió que ha estat en la corda fluixa des del seu retorn al tron blaugrana. Aquest curs semblava perdut, però Laporta, per a desesperació dels seus opositors, sempre cau dret. "Hem lluitat contra tot i contra tots", va dir un dia el mandatari en una arenga d’aire victimista que ha fet fortuna entre els seus.

La realitat és que Laporta ha sobreviscut als seus propis embolics sobre el retorn al Camp Nou, al mareig dels socis a Montjuïc, als seus malabars financers, als comissionistes sospitosos, a la fuga de directius, a les dures divisions en la junta, al xoc amb la Grada d’Animació, a la fosca associació amb un partner moldau sense experiència per a la gestió dels seients VIP, al canvi constant d’auditores i, sobretot, al thriller de l’allistament dels fitxatges de Dani Olmo i Pau Víctor. Les inscripcions, un mer tràmit per a qualsevol club, ha sigut un ascens a l’Everest per al FC Barcelona, immers en una batalla interminable amb el seu fair play financer.

Aparentment, a Laporta ni tan sols el penalitza l’agre enfrontament amb mites top del club (Messi, Koeman i Xavi), ni tampoc la complicitat dissimulada amb Florentino Pérez, ni molt menys que algú sense cap càrrec, com Alejandro Echevarría, que va haver de dimitir en el seu primer mandat per amagar la seva filiació a la Fundació Francisco Franco, tingui plens poders interns.

"L’escut no es taca"

Notícies relacionades

La bufetada de sempre

La colla de Lamine enterra el dol que va deixar l’adeu de Messi

Laporta emet senyals de sentir-se fort i ha confrontat els seus crítics amb fúria. "Molt han de treballar els desestabilitzadors de fora i els de dins del barcelonisme per fer-nos caure. Aquest modus operandi ja el coneixem. Ens han volgut liquidar, però no ens hem rendit mai. No s’han sortit amb la seva perquè l’escut no es toca. L’escut no es taca", va vociferar un dia amb clara evocació maradoniana.

Flick ha protegit amb el seu futbol revolucionari l’escut i la presidència. Es podria dir que ha salvat i impulsat la legislatura de Laporta. L’ordre germànic i el caos de la improvisació s’han complementat. Ja ningú descarta que s’acabin avançant les eleccions previstes per al 2026. El desencant social amb la mudança de l’equip a Montjuïc ha passat a eufòria col·lectiva. I aquesta és una onada que pot resultar irresistible.