El gol de la temporada

Hi ha imatges que remeten indefectiblement a un instant, a una acció, a un esdeveniment. Sense lloc a equívoc. Una d'elles és la de Carles Puyol fent un petó al braçal de capità. Encara que el portés durant més de deu anys i centenars de partits. Només se'l va treure una vegada. La fotografia icònica d'una de les més grans victòries del Barça mai vistes, tot i que durant una època exhibicions com aquella fossin freqüents.

Cap resultat, no obstant, pot equiparar-se al 2-6, per més que el Barça de Guardiola aconseguís clavar pallisses més exagerades a altres rivals. Al Madrid n'hi van caure cinc al Camp Nou. Però fer-n'hi sis al seu estadi, en l'última oportunitat dels blancs per enganxar-se a la pugna pel títol del 2009, ha quedat inscrit de forma indeleble en la història dels clàssics.

Amb premeditació

La foto certifica que Puyol va marcar un gol. No era el primer ni va ser l'últim dels amb prou feines 18 que va fer durant 14 anys. Va ser l'únic d'aquella temporada. «El que et passa pel cap no es pot explicar. Si un gol és una alegria immensa, fer-lo al Bernabéu i en aquell moment...», recorda Puyol d'una situació inoblidable que les càmeres van fixar per a la història. Una circumstància que no va ser del tot fortuïta. Ni improvisada.

Hi va haver preparació i premeditació. En primer lloc, en la jugada estratègica, prevista per a un córner o per a una falta lateral, com va ser el cas. Un dels presumptes rematadors feia un bloqueig habitual del bàsquet al marcador d'un company perquè aquest tingués uns metres lliures per rematar. Estava parlat amb Tito Vilanova, llavors segon de Pep Guardiola i encarregat de les accions a pilota parada. «Era Xavi qui havia de marcar la jugada. Jo la veia claríssima i vaig aixecar el braç. Ell no em veia i jo mantenia el braç aixecat mentre parlava amb Piqué. Fins que Xavi no em va mirar i em va veure, no em vaig quedar tranquil», explica Puyol. La mateixa acció es va repetir un any més tard perquè Espanya guanyés Alemanya en la semifinal del Mundial 2010. Idèntics protagonistes i desenllaç semblant.

Idea compartida

Notícies relacionades

"Aquell dia vaig marcar Redondo"

Un gol per a l'avi

Assajada estava la jugada i preparada la celebració. Potser va ser per la premonició que va tenir un amic de Puyol quan va anar a recollir unes entrades a l'hotel blaugrana. «Em va dir que havia somiat que n'hi clavàvem sis. No sé si li vaig contestar si estava boig o borratxo», va explicar el central blaugrana, que així que va veure la pilota a la xarxa va sortir disparat a abraçar Xavi, mentre es treia el braçal, el brandava al vent i el petonejava. «La celebració anava dedicada a un amic perquè la idea, en part, era seva».

El gol de Puyol significava l'1-2 i l'inici d'una remuntada desmesurada. El Barça s'havia presentat al Bernabéu -enmig de la semifinal de la Champions amb el Chelsea- amb quatre punts d'avantatge. Encara que perdés, marxaria preservant el liderat a quatre jornades del final. A principis de setmana, Guardiola va anunciar al vestidor: «Sortirem a guanyar, perquè si pensem que seguirem sent líders, perdrem». L'equip va seguir la consigna, fins i tot quan el Madrid va obrir el marcador. «Mai vam afluixar, ni en aquell partit ni en tota la Lliga; amb el tercer gol vam voler el quart, el cinquè....», recita Puyol, que s'atura en el record. Piqué no es va aturar al seguir una jugada d'atac per fer el sisè. Els culers recordaven el 4-1 de la visita anterior i es van prometre a si mateixos que no hi hauria indulgència. El que hi va haver, 25 dies més tard, va ser el triplet. El primer triplet.