"Aquell dia vaig marcar Redondo"

Eren els primers dies de Louis van Gaal. Tot era, per tant, nou. Tan nou que els jugadors no entenien en ocasions el missatge del vehement tècnic holandès, que apareixia al Bernabéu per disfrutar del seu primer clàssic. A penes dos mesos de Lliga i el Madrid al davant.

“Fem marcatges individuals, ¿d'acord?”. La veu de Van Gaal va sonar fort al vestidor del temple blanc, mentre els jugadors es miraven. Cada ovella amb la parella. I a Òscar Garcia li va tocar aparellar-se amb Redondo al centre del camp. Sacrificat. Aquell va ser l'adjectiu utilitzat per EL PERIÓDICO l'endemà per qualificar el treball del futbolista de Sabadell. “Intel·ligent en el seu paper de pivot.

"Va controlar Redondo i a penes va perdre la pilota fins que se li van acabar les forces”. A l'escoltar avui, gairebé 20 anys després aquell retrat periodístic del seu pas pel Bernabéu, Òscar no pot evitar un somriure. “Sí, és veritat. Aquell dia em va tocar marcar Redondo. Tot just vaig tocar tres pilotes, com ell”.

El que volia Van Gaal era apagar la llum del joc del Madrid que emanava de l'exquisit i elegant centrecampista argentí, un migcentre deliciosament jeràrquic. En l'un contra un que va plantejar el tècnic holandès per tot el Bernabéu va sortir guanyant el Barça.

Va guanyar gràcies al prodigiós peu esquerre de Rivaldo, aquell brasiler mai valorat del tot, a la conversió culer de Luis Enrique, que va marcar un gol decisiu ensenyant orgullós al madridisme la seva nova samarreta blaugrana. “No sé per què em xiulaven. ¿Per què vaig ensenyar la samarreta? Sé que a la gent del Barcelona aquest partit li dóna molt morbo, l'hi dedico als culers”, va dir llavors l'ara tècnic del Barça. La màgia de Rivaldo, la lluita de Luis Enrique i les botifarres de Giovanni, un còctel únic.

Rivaldo Luis Enrique,botifarres Giovanni

“A mi em va sorprendre també el canvi d'Iván. ¿Era a la mitja hora de partit?”, pregunta encara avui sorprès Òscar. No, no. Ni mitja hora va estar De la Peña sobre la gespa del Bernabéu. Ell també tenia un marcatge individual, obligat a més a escorar-se a la banda dreta "per frenar Amavisca”. A més, per aquella banda també circulava un tren d'alta velocitat anomenat Roberto Carlos. Als 24 minuts, Van Gaal el va enviar a la dutxa.

“No ho havia vist mai en el futbol professional. Era la primera vegada”, recorda Òscar, analista ara dels partits del Barcelona per a EL PERIÓDICO. “Amb el 0-1 ja ens anava bé l'empat”. Així va justificar Van Gaal el canvi d'Abelardo per De la Peña, que després va argumentar que volia atraure el Madrid cap al centre per sorprendre'l “amb tres contraatacs mortals”, segons la seva pròpia definició.

Tres contraatacs, tres xuts, tres a porta, tres gols. I cada ovella amb la parella: “Iván amb Amavisca, Luis Enrique amb Seedorf, Reiziger amb Raúl, Sergi amb Mijatovic, Chapi amb Suker i jo amb Redondo, és clar”.

La bufanda de Gaspart

Òscar portava el sis. I jugava de sis. O sigui, jugava de Bakero. “En la punta del rombe”. Intentant anul·lar Redondo. I ho va aconseguir. Potser no va ser casualitat que l'argentí, desconnectat del joc, fos substituït un minut abans que el centrecampista de Sabadell.

Notícies relacionades

Un gol per a l'avi

I Fusté una mica més i no juga

“El Barcelona ha venut Ronaldo i ha fitxat la Verge de Fàtima. Aquest equip no juga a res”, va clamar al final del partit Lorenzo Sanz, president del Madrid, indignat perquè Joan Gaspart va exercir de Joan Gaspart al presentar-se a la llotja del Bernabéu amb una bufanda blaugrana al coll. “La bufanda és la meva cara, amb ella pago i deixo clar a tothom que sóc culer”, va assegurar el llavors vicepresident del Barça. “És una provocació”, li va etzibar Sanz.

“Jo me'n recordo de Redondo, de la posició d'Iván i de la duresa del Madrid amb Rivaldo. ¡Quin partidàs va fer! Figo també va estar molt bé. ¿Les botifarres? Just m'acabaven de canviar. I, per descomptat, de la victòria. No estàvem habituats a guanyar al Bernabéu. No és com ara”.