Carlos Caszely: "A Pinochet no li vaig donar la mà; va trencar el cor a Xile"

Va ser un dels grans jugadors que ha donat el futbol xilè, però això no li va impedir viure la realitat del seu país sota la terrible dictadura d’Augusto Pinochet. Amb ell s’hi va enfrontar Carlos Caszely (Santiago de Xile, 5 de juliol del 1950), davanter centre en el futbol i líder a la vida política del seu país. El que va ser jugador del Llevant i de l’Espanyol no va dubtar a plantar-li cara al dictador, a qui fins i tot va negar la salutació en una ocasió, fet que li hauria pogut costar molt car, tal com ell mateix reconeix. També s’emociona quan veu una foto de la seva mare, a qui van torturar. Darrere del seu característic bigoti, Caszely repassa ara les seves dues facetes, la d’home compromès contra la forma en què es violaven els drets humans al seu país i la de gran jugador. Als seus 64 anys, és agregat de premsa i esportiu a l’Ambaixada de Xile a Madrid. És responsable d’importar al seu país els secrets dels èxits de l’esport espanyol. Tot això des d’un despatx ple de llibres on es cola el sol i la nostàlgia de l’home que va desafiar l’interminable poder del dictador. 

­—¿Quan va començar a sentir aquest rebuig per Pinochet?

—Des de molt jove. Mai m’han agradat les dictadures, ni de dretes ni d’esquerres. Quan es van començar a conèixer les tortures, les violacions dels drets humans i les matances al meu país, el meu rebuig va ser immediat i absolut. Sempre he viscut amb això. Crec que el que tingui dos dits de front tampoc ha d’acceptar res com allò. Per molt futbolista que siguis i encara que visquis en un món diferent, en una bombolla, l’ésser humà no pot ser aliè a allò que passa al seu país.

—Vostè es va exposar molt quan es va negar a jugar a l’estadi Nacional de Xile perquè era el lloc on es van dur a terme gran part d’aquestes matances durant el cop d’Estat i tampoc li va donar la mà a Pinochet.

—El meu primer contacte amb ell va ser abans d’anar al Mundial d’Alemanya, el 1974. No li vaig donar la mà com a mostra del meu profund rebuig a aquesta violència, a aquesta no democràcia, a aquest terrible dany que suposava veure com Pinochet havia trencat el cor de Xile.

—No és normal veure un futbolista tan compromès políticament. —

Primer som persones i després som el que som, futbolistes o qualsevol altra cosa. Això és el que sempre he pensat, independentment que em posi uns pantalons curts i unes botes per sortir al camp a donar puntades de peu a una pilota. No necessitava trobar temps per lamentar el que succeïa al meu país, simplement ho tenia molt present. 

—A Espanya, durant la dictadura de Franco, no es recorda que cap futbolista alcés la veu.

—Em sembla molt respectable. Cadascú pot fer el que vulgui. ¿Quants futbolistes han alçat la veu contra una dictadura? Dos, tres, quatre com a màxim. Jo li dic: Didier Drogba, ivorià; Rachid Mekhloufi, algerià; Predrag Pasic, serbobosnià; Sócrates, brasiler; Éric Cantona, francès, i jo. I es va acabar.

—La seva mare també va patir els efectes de la dictadura. La van torturar i la van sotmetre a tot tipus de vexacions. ¿Com va viure aquell malson?

—Malgrat haver passat tant de temps, resulta molt complicat recordar aquesta imatge. No trobo la paraula precisa... Tristesa, angoixa. No ho sé. Et recorre un profund dolor quan una mare t’explica la tortura que va patir. I això que ella mai va explicar a la seva família totes les vexacions que li van fer passar per la vergonya que una mare pot sentir davant els seus fills i davant el seu marit. Em pregunto com pot ser que un ésser humà no reaccioni davant d’això o davant del que li hagués pogut passar a un pare, a un germà o a un amic.

—¿Va tornar a veure Pinochet? 

—Sí. En una ocasió em va veure amb una corbata vermella i em va fer un gest amb els dits simulant unes tisores. Era com si digués que me la tallaria. Llavors li vaig dir: «Talli-me-la, que en tinc més a casa». I em va contestar que enviaria algú a casa meva a tallar les altres corbates. També va intentar que no es conegués la data en què em volien fer un partit d’homenatge. Va prohibir a les ràdios i a les televisions que s’informés, però finalment Radio Cooperativa va donar la informació i ho va poder sentir molta gent. He de donar moltes gràcies al futbol, perquè crec que sense el futbol ara mateix no seria aquí. 

—¿Com va poder aïllar-se d’allò? 

—No ho sé. Sempre he intentat posar-me al lloc de l’altre. També ho vaig intentar amb Pinochet, però em va resultar tremendament difícil. Jo tenia amics que l’adoraven, però sempre he estat un gall, com diuen al meu país, bastant tranquil, democràtic i amant del diàleg.

—¿Ja no va veure més el dictador?

—No. Quan va acabar la dictadura va tornar la pseudodemocràcia a Xile.

—¿A quin president no li donaria la mà ara?

—A qualsevol que sigui un dictador. No m’agraden els dictadors. Ni d’un costat ni de l’altre, però als presidents democràtics els saludaria a tots. Prefereixo una mala democràcia que una bona dictadura.

—¿I com veu ara el seu país?

—Està considerat com un dels països més sòlids d’Iberoamèrica, amb una economia estable. Fa poc va venir a Madrid la presidenta Michelle Bachelet i es va reunir amb diversos empresaris espanyols per veure la possibilitat de dur a terme inversions recíproques.

—¿I Espanya?

—Sembla que està sortint del problema que ha tingut, d’aquesta recessió. Quan vaig arribar aquí, hi havia més de cinc milions i mig d’aturats i ara crec que n’hi ha quatre milions i mig, crec.

—Vostè està casat. ¿Què els diu als seus fills sobre la seva experiència durant la dictadura? —

Estic casat des de fa 41 anys. Em vaig casar el 6 d’octubre del 1973 i dos dies després vivíem a València. Tinc quatre fills i cinc néts, però la meva gran tristesa va ser deixar-los a Xile. Ara, amb més canes i menys cabell, deixo que les persones aprenguin per si mateixes. Una vegada em van preguntar si hi havia alguna cosa més bonica que l’amor i vaig contestar que fer un gol. Per a mi el gol és el clímax en el sexe. Això és una cosa que ara ho diu tothom, però dir-ho el 1976 resultava molt més complicat. 

SEmD¿Què li sembla el moviment independentista que existeix a Catalunya i la consulta que es va dur a terme el passat 9 de novembre impulsada per la Generalitat? —No sé quin és el pensament dels catalans. Sé que volen separar-se d’Espanya, independitzar-se. Sempre he dit que el món no hauria de tenir fronteres, si és que està fet per éssers humans intel·ligents. El futbol no té fronteres, el cant no té fronteres. Tampoc la poesia té fronteres.

—Vostè va debutar en el futbol amb poc més de 15 anys, i amb 17, a la selecció xilena. Es va retirar el 1985 amb 35 anys, però en aquest moment va començar la seva carrera més polifacètica.—Amb 28 anys vaig estudiar Administració d’Empreses, i amb 40, Periodisme a la Universitat de Santiago de Xile. I encara segueixo estudiant perquè en una ocasió algú em va dir que el saber no ocupa espai. M’agrada molt llegir.

—També ha estat actor, cantant...

Notícies relacionades

Roglic i Ayuso, el duel del Giro

Van der Breggen lidera l’èpica neerlandesa a la Vuelta femenina

—He fet cine, teatre i, sí, també he sigut cantant. Fins i tot tinc un disc famós. Fa uns anys, un grup de pop-rock anomenat Los Miserables va remasteritzar una cançó que es titula El hincha i que jo vaig gravar allà a l’any 80. La van fer una mica més ràpida. Ara es pot veure a internet. També he estat pallasso perquè un dia vaig passar per un circ i em va impressionar tant la seva feina que em vaig dir a mi mateix que volia ser pallasso. Així que em vaig preparar i ho vaig ser.

—Entre les seves funcions a l’Ambaixada de Xile a Madrid hi ha la de captar el millor de lSSRqesport a Espanya i d’altres països per tractar d’importar-ho al seu país.—És així. He d’estudiar els avanços que ha experimentat Espanya en la parcel·la esportiva els últims anys i tractar d’aplicar-los al meu país. Des que vaig estudiar Educació Física amb 18 anys, he tingut aquesta idea i ara puc desenvolupar-la. Espero que d’aquí uns anys es noti el resultat de la meva feina.