Tots volien ser Prats

Pomar sempre va ser una de les barriades més futboleres de Badalona. Si mirem enrere, cap als anys 70 i 80, les lluites dels veïns per aconseguir millores socials eren el pa de cada dia. Pomar va veure la llum amb la construcció de 2.000 vivendes socials que, el 1973, van acollir l'arribada dels barraquistes de Barcelona, però no hi va haver contraprestacions, ni en equipaments ni en serveis. Fins a 1.600 nens es veien al carrer per la falta de mestres. Els vells autobusos TP eren retinguts per la multitud al saber-se que deixarien de connectar el barri amb el centre de la ciutat. Però Pomar, a diferència d'altres zones més acabalades de Badalona, tenia camp i espai a l'aire lliure perquè els nens juguessin a futbol. En aquell ambient va créixer David Prats Racero, un petit heroi de la classe obrera, com el va batejar el periodista Jordi Sunyer. Un heroi que mai va deixar de ser-ho.

Tornem al present. 'Pratigol' ens obre les portes d'un acollidor celler al cor de Bufalà, al carrer d'Independència de Badalona. Aquesta és la seva nova vida després d'haver anunciat que deixa el Vilassar i es retira del futbol amb 34 anys. Ho va fer públic fa uns dies via Twitter: poques paraules per al que ha estat una dilatada i excel·lent trajectòria com a davanter centre. «Els meus millors moments com a futbo-lista els vaig viure en la meva primera campanya al Polideportivo Ejido, a Segona Divisió, on vaig ser màxim golejador de l'equip. Allà em vaig sentir futbolista professional. També a Mataró i Badalona em vaig veure com una peça molt important», comenta Prats, orgullós de ser un davanter de gran solera, com els vins que ara serveix: 500 partits jugats i gairebé 200 gols.

Homenatge a Badalona

Amic íntim de Xavi Hernández, amb qui va coincidir en les categories inferiors del Barça, Prats confessa que Llorenç Serra Ferrer i Josep Maria Gonzalvo li van tancar les portes del filial blaugrana, llavors a Segona Divisió. «Va ser una situació dura i una mica injusta. No només ho dic jo, també ho assegura més gent. Amb 18 anys, en el juvenil del Barça, vaig marcar 27 gols. L'any següent, 27 més en el meu primer any amateur. Em mereixia, com a mínim, formar part de la plantilla del Barça B l'any següent, però van optar per cedir-me a un equip austríac», recorda. En canvi, cita Joan Vilà com l'entrenador que més profit va saber treure d'ell.

Prats, que al Sant Andreu va patir una lesió greu -es va trencar els lligaments i el menisc a finals del 2012- no es desvincularà de la pilota, ja que es va treure el carnet nacional d'entrenador mesos enrere. Ara dirigeix l'infantil B del Sant Gabriel, a l'espera, potser, d'assumir nous reptes en un món del futbol que ha canviat molt. «Abans de la crisi, penso que hi havia més nivell. Els equips de Segona A fitxaven jugadors de Primera, mentre que els de Segona B apostaven per reforços de Segona. Ara, en canvi, passa justament al revés», opina.

Notícies relacionades

El poti-poti de Xabi Alonso

Els Lakers canvien d’amo a preu d’or

El president del Badalona, Miguel Ángel Sánchez, ha anunciat que faran un homenatge a Prats tan aviat com sigui possible. Sens dubte, és un dels jugadors que han deixat més empremta en els últims temps del club. «Com a jugador, va ser un professional des que es llevava fins que se n'anava a dormir», assegura un dels seus exentrenadors, Manel Benavente.

Tampoc l'oblidarà fàcilment Kiko Serra, l'actual secretari del conjunt escapulat i una de les persones que més saben de futbol a la ciutat badalonina. «David va ser un excel·lent company de vestidor i  també és una icona del Badalona, com també ho són Albert Cámara i Luis Blanco. Tota la meva vida he estat vinculat a aquest club, i va ser l'únic jugador que em va regalar la seva samarreta després d'un partit. Aquí es va guanyar el respecte de la gent. Tots els nens volien ser David Prats».