El poti-poti de Xabi Alonso

En aquest embrionari Mundial de Clubs calçat amb fòrceps per la FIFA, molts partits es juguen en una sopera. Els futbolistes, sobretot els de lligues europees, van d’acalorament en acalorament pel clima ardent i el crepuscle d’un curs maratonià. Els grans favorits estan en un dilema. El Reial Madrid, per exemple. Com que és un campionat acabat de parir no és clara la transcendència que té, quina importància li concedeix cada entitat i cada afició. Però el Madrid no es pot permetre un ensopec ni en el torneig de la galeta. Com va advertir en l’estrena contra l’Al-Hilal, les circumstàncies dels blancs no l’afavoreixen.

D’entrada, un nou tècnic que amb prou feines ha pogut prologar una auditoria. En el futbol, però, no hi ha temps per perdre, hi abunden els intransigents. Era inevitable que l’expectació més gran recaigués en l’estrena de Xabi Alonso. Com que en el futbol no hi ha gaires concessions el personal va quedar decebut. "És si fa no fa el mateix", va ser la sentència mediàtica i popular, amb referència al periclitat últim Reial de Carlo Ancelotti. Davant el que podria ser considerat el Madrid àrab, per la seva hegemonia en aquell futbol, el conjunt d’Alonso va ser tan sonso i estar tan desequilibrat en el primer acte com ho solia ser l’equip de l’italià. El basc va haver de tocar diverses tecles per a una lleugera millora en el segon temps.

Alonso no només es va veure sense el mínim rodatge per fer quadrar el seu Madrid, sinó que va ser arrossegat per diversos factors. D’una banda, amb la gran estrella (Mbappé) i un munt de defenses (Carvajal, Rüdiger, Alaba, Militao i Mendy) a la infermeria. Al francès el va rellevar un noi de la Castella (Gonzalo) i a la trinxera van debutar a la carrera els dos primers fitxatges: Trent, inapreciable, va merèixer una nota en blanc; Huijsen, en canvi, tret d’una jugada en què es va confiar més del compte, sí que es va guanyar més que un aprovat.

El Reial va evidenciar que continua coix en el camp base, mancat d’un Rodri, un Vitinha o un Zubimendi. Només Güler, reclutat per al segon període, va il·luminar una mica l’equip, encarcarat amb Tchouaméni i Valverde com a eixos. Per acabar d’improvisar el condiment, Xabi va recórrer en l’últim tram a Lucas Vázquez i Modric, dos capitans que caducaran quan s’acabi l’esdeveniment nord-americà. Tot un poti-poti per al preparador de Tolosa, que s’ha trobat de cop i volta al mig de l’escenari en un campionat oficial, amb la plantilla descosida i la majoria fosa després d’haver afrontat 63 partits aquesta temporada. Contra l’Al-Hilal, l’abatiment de Bellingham, sempre tan expansiu, va ser clamorós.

Notícies relacionades

Els Lakers canvien d’amo a preu d’or

Itàlia s’agafa a Gattuso per anar al Mundial del 2026

Dels Estats Units no en tornarà el nou Madrid de Xabi Alonso, perquè el projecte s’ha de perfilar. En cas de traca final, l’aficionat valorarà la capacitat del míster per espavilar-se amb un equip encara no d’autor. Com que el Reial sempre està forçat a guanyar, en cas d’anar-se’n a la cuneta més d’un farà morros abans d’hora. La lletra majúscula del futbol, impacient com mai perquè no hi ha hagut mai tan poc respir en un calendari aclaparador.

Una agenda que crema fruit de la pugna que esgrimeixen la FIFA i la UEFA però que, tot i això, no sembla que empatxi l’aficionat –almenys el més aficionat–. Amb un futbol hipermercantilitzat, els clubs tiren confeti davant qualsevol ingrés. I els jugadors, per més rampes que tinguin, per més que adverteixin que les lesions augmenten de manera alarmant, necessiten que la caixa enregistradora retrunyi més i més. ¿Hi ha algú que hagi sentit mai cap jugador que proclami una baixada de sou a canvi de més repòs?