Corredor artesanal

per poder córrer la Spine Race, Eugeni Roselló Solé va haver de fer un curs accelerat d'anglès perquè l'organització li permetés participar. La seva tia l'hi va ensenyar durant dos mesos. I si l'acadèmia se centra a ensenyar a saludar, a ell el van instruir perquè fos capaç de demanar auxili i, el més important, perquè algú l'entengués. «M'he trencat el braç, estic perdut, necessito ajuda..., expressions així les tinc molt controlades». Millor així. Aquest noi de 32 anys de la Pobla de Segur es va embarcar el 12 de gener en la que, diuen, és la prova més dura de la Gran Bretanya. Potser els soni la seva història, de com va creuar primer la meta després de cinc dies, quatre hores i 52 minuts competint entre neu, vent i aigua per cobrir 430 quilòmetres a peu. Va sortir un dissabte i va arribar un dijous. Penseu en tot el que vau fer durant aquesta setmana. Ell se la va passar corrent. ¿Que què el va empènyer a plantejar-se un repte com aquest? No espereu una resposta gaire profunda, però presteu atenció a qui potser és l'ultrafondista més artesanal de qui mai hagiu tingut notícia.

Al Bar El Raier de la Pobla, la Teresa, la Marta i la propietària, la Maria Pilar, coincideixen que el noi «és boig», encara que també acorden que hi ha vicis «molt pitjors» i auguren que al xaval li plouran les nòvies. Com a mares, és la reflexió que els surt de dins. Ho diuen aprofitant que l'Eugeni ha anat un moment al Supermercat Plusfresc, el negoci familiar on treballa.

Aquí tots el coneixen. «Treu-te el pal d'escombra del cul i camina bé, ¡home!», li deixa anar un bon amic amb qui comparteix cervesa i patates. El protagonista d'aquesta història es recupera de les ferides a les cames causades pel gel, que li va abrasar la pell a l'acumular-se i agafar-se a les llengüetes de les vambes. Encara que amb prou feines s'aguanta dret, espera poder entrenar-se d'aquí a poc més de 15 dies. I ho farà com de costum, sense massa floritures.

En aquest entorn, l'únic terreny pla a l'abast d'un ultrafondista és el passadís de casa. Tot és desnivell, partint dels 515 metres d'altitud sobre els quals reposa el poble. Puja a la Roca Foradada, la Vall Fosca, Sant Corneli... Durant els mesos previs va intentar adaptar-se al clima britànic. Sortia de nit, amb temperatures sota zero, carregant els més de set quilos de material obligatori, un hàbit que li vindria molt bé per després afrontar els 12 graus negatius del camp anglès.

Eugeni corre «per sensacions». No ha fet servir mai pulsòmetre, ni mesura els quilòmetres que s'empassa. Tampoc es marca hora de tornada a casa ni ha tingut mai entrenador o fisioterapeuta ni voluntat de fer-se una revisió mèdica a fons. No pren gels ni barretes energètiques, i els únics espinacs que necessita per generar forces són els torrons. A la Spine Race devien al·lucinar quan els va donar trocets de delícia nadalenca envasats al buit perquè els hi anessin entregant als controls. Només quan jugava a futbol va tenir alguna cosa semblant a un full de ruta. D'això se'n va encarregar Alfons Garreta -per les seves mans també hi va passar Carles Puyol-, que recorda que el noi era «bon lateral i extrem esquerrà». La casta la trauria del seu pare, que va arribar a calçar-se els tacs al Lleida i al Tàrrega i de qui ahir es recordaven especialment en el 26è aniversari de la seva mort.

Pallissa dominical

El diumenge li toca tirada llarga. Surt de casa a les set del matí i passa per l'hotel de la seva tia, l'únic lloc amb pa a aquestes hores. S'emporta un entrepà i inicia en dejú un entrenament de 12 hores en que ni sap ni li importa la distància. Estava en tan bona forma -va reduir el rècord en 30 hores- que l'organització li va posar un corredor al costat per assegurar-se que no hi hagués gat amagat. El voluntariós runner li va aguantar el ritme vuit quilòmetres. «No es fiaven de mi, però a partir d'aquell moment, al veure que tot estava en regla, em van començar a mimar molt més».

Va competir només durant quatre dies després que el seu bon amic Joel Jaile hagués d'abandonar per problemes físics. Entre dissabte i dijous només va dormir cinc hores. A mitja carrera es va obrir la mà amb una pedra al patinar en una baixada plena de gel. La va tapar amb un mitjó fins que en el control següent li van posar cinc punts. Per no adormir-se es tirava neu a la cara. Va arribar a carregar fins a dos quilos de gel a les llengüetes. Es va perdre a cinc quilòmetres de la meta quan el GPS el va deixar tirat.

Notícies relacionades

Espanya disfruta i destrossa Portugal

El Tour es prepara per al duel entre Pogacar i Vingegaard

Es va veure perdut, va plorar; però l'organització va anar a buscar-lo i el creador de la carrera, Scott Gilmour, el va acompanyar fins al camí correcte. Van ser vuit quilòmetres no previstos. Des d'allà, un autèntic calvari. «Les cames em feien molt de mal. Em van haver de deixar unes vambes per seguir. Vaig entrar plorant, molt tocat. Molt tocat perquè havia perdut molta sang». Malgrat el dramàtic relat. l'Eugeni ho explica com si fos un nen que acaba d'arribar del zoo. Aviat començarà a preparar el seu pròxim desafiament. A mitjans de juny se'n va a Alemanya, però aquesta vegada seran només 350 quilòmetres.

Sentir parlar de «la bèstia de la Pobla» hauria de començar a generar dubtes. Pot ser el de sempre, Puyol. Potser es tracti de l'Eugeni, l'ultrafondista pur.