El somni de tot olímpic

El Quim es tirava a les aigües de l'estany de Banyoles, amb 10 anys, i, sovint, havia de venir algun familiar a buscar-lo. Si el llac, en lloc de dos quilòmetres, n'hagués tingut 15, a la seva gent li hauria agafat més d'un infart. Riu-te'n deForrest Gump, Joaquím Pujol (Banyoles, 1946) hauria travessat, anada i tornada, 10 vegades el llac cada matí. O nit. A més, per fer-ho encara més difícil, va decidir dedicar-se a la papallona. ¿Heu mirat de nedar l'estil papallona?, doncs el Quim nedava i nedava sense cansar-se. Un dia va anar a Girona. El Front de Joventuts organitzava uns campionats. El Quim els va guanyar a tots. I, és clar, algú va arribar a casa i li va dir als seus pares que volien becar el nen a la residència de Madrid.«Anirà a la General Moscardó». Als pares del Quim els va tremolar tot. Però l'hi van deixar anar. I Puyol va començar a fer-se un noi, un home. Nedava i nedava i treia bones notes, sí. En tot. Per això els pares el van deixar seguir amb l'esport, perquè estudiava i era bo en tot el que feia.

De cop i volta, explica, va aparèixer a la seva vida un paio d'allò més original: l'holandès Jan Freese. I li va canviar la vida. I la residència. El Quim va demanar anar a la Blume de Barcelona. Amb el Jan, és clar. ¿I qui era el Jan? Doncs un tècnic holandès que va revolucionar la natació. ¿Com?«Doncs com tot el que fan els holandesos», explica El Quim,«amb sentit comú: fèiem els àpats a l'hora, dormíem a l'hora, competíem a l'hora, ens entrenàvem quan tocava i, sobretot, no ens inflàvem a paella el dia del campionat».

La Blume, gràcies entre d'altres a un incipient Juan Antonio Samaranch, no era només una escola de campions, d'esportistes, era, també, sí, una escola d'home, d'estudiants, de gent amb futur.«Els meus pares cada mes rebien un butlletí informatiu de com anava en els estudis. No els explicaven res dels meus èxits esportius, només les relataven les meves notes». De manera que, fa uns quants mesos, aquells nois, ja tots uns homes, la meitat avis, es van veure i van celebrar els 50 anys de la Blume. No n'hi havia cap de tonto. A Freese, és clar, li queia la bava. La meitat tenia carrera i l'altra meitat es defensa amb estudis mitjans i sent entrenadors.

I és que Quim Pujol va acabar sent olímpic, sí, i a Tòquio 64.«Hi vaig arribar, vaig entrar a la piscina i vaig decidir que volia ser arquitecte per, algun dia, construir una piscina, no com aquella, perquè resulta impossible fer-la tan maca, però sí olímpica», explica Puyol mentre mostra un llibre, íntegre, sobre aquella instal·lació, obra del japonès Kenzo Tange, precisament el mestre d'Arata Isozaki, sí, el nostre home del 92.«La primera vegada que em vaig llançar a aquella piscina, en el meu primer entrenament olímpic, vaig pensar 'jo, aquí, no puc nedar'. Em semblava tan preciosa, que no parava de mirar-la». I així va estar quasi un mes.

En el seu retorn de Tòquio, el Quim es va apuntar, en efecte, a Arquitectura. Li va costar Déu i ajut, però va tirar endavant.«El col·legi no té res a veure amb la Universitat, les matesamb Arquitectura». Però va acabar, ¡i tant si va acabar! I, tot xulo ell, li va dir al seu professor del projecte de fi de carrera que faria una piscina xula. En va ser incapaç.«Quan vaig agafar el llapis i vaig mirar de dibuixar-la, em vaig adonar que era impossible. En vaig ser incapaç. M'havia passat mitja vida a les piscines, però no les havia vist, ni disfrutat, ni retingut a la memòria». I va canviar de projecte. Però va treure una gran nota, sí.

Carnavals a Rio

Notícies relacionades

Sis partits de sanció a Rüdiger, que els aprofita per operar-se

Dembélé silencia l’Arsenal i acosta el PSG a la final de Múnic

Ara, després d'haver-se especialitzat en instal·lacions esportives, treballa amb els seus dos fills, Ruth, arquitecta com ell, i Marc,magdel 3D, i de diversos exesportistes arquitectes, russos, catalans, ucraïnesos. Quan es jubili, ara mateix, vol crear una associació arquitectonicoesportiva, o una cosa així.

Un grup anglès, enorme, grandiós, li ha donat l'oportunitat de dibuixar la piscina olímpica de Rio 2016. I ell pensa en l'Amazònia i els agraden les plomes que llueixen els seus indis com a columnes d'un sostre de la piscina. I somia i s'inspira, és clar, en Óscar Niemeyer. Però, de cop i volta, truca a Rio i descobreix que estan de vacances. I després, al mes de febrer, tenen els carnavals. I els Jocs Olímpics són el 2016. I té por de no arribar-hi a temps. Però hi arribarà. Perquè Forrest Gump hi va arribar. Fins al final.