"Senyora Anna Grau, més política i menys prejudicis"

El 28 d'octubre, l'Anna Grau, publicava -arran de la vostra edició especial sobre el canvi demogràfic a Barcelona- una columna d'opinió plena de prejudicis. Hi descriu les suposades externalitats de la immigració rica i de la pobra, una categoria on s’hi barreja tothom malgrat l'heterogeneïtat d'aquest col·lectiu. Segons ella, la immigració amb recursos gentrifica, i la que en té menys “viu de les ajudes, de feines precàries o de coses pitjors”.

No, senyora Grau. La immigració amb diners també pot aportar en sectors que impulsen el creixement econòmic, i la immigració amb menys recursos no ve a viure de les 'paguitas'. Venen -venim- ja sigui perquè fugim d'una dictadura, dels efectes de la crisi climàtica, o bé perquè la precarietat sistèmica del nostre lloc d'origen ens resulta insuportable.

Pels que migrem, la primera cosa que es desitja és millorar les condicions materials de vida, o tan sols poder viure amb més dignitat que en el lloc que deixem enrere. També deia que la migració interna del segle XX encara es baralla amb els catalans de soca-rel per l’ús de la llengua. No sé en quina Barcelona viu l'Anna Grau, però a la Barcelona on jo visc, aquells migrants no viuen instal·lats en aquest conflicte.

És clar que hem de lluitar per preservar la nostra llengua. Nostra, també meva. Però utilitzar precisament l'exemple de les onades migratòries del segle XX com un mal exemple d'integració és voler moldejar la realitat a un relat interessat que només serveix a l'extrema dreta i al -ja superat- procés.

La feina que hem de fer tots i totes és garantir que l’ascensor social, que sí funciona -si no fos així ningú no vindria- no es trenqui per a ningú, que l'educació esdevingui el motor pel desenvolupament social i que la integració es doni amb la major cohesió social possible. Per descomptat, també hem de lluitar perquè la gentrificació no faci de les nostres ciutats uns no-llocs. Però això no es fa des del prejudici, es fa des de les polítiques públiques.