Els pares helicòpter aterren a la facultat per protegir els seus fills

El professor Daniel Arias Aranda, catedràtic d’Organització d’Empreses a la Universitat de Granada, treballava un dia al despatx del campus quan la mare d’una alumna va entrar de cop i volta, va tancar la porta i va començar a cridar-li i a fer-li retrets perquè la seva filla aprenia molt poc en les seves classes. En una altra ocasió, un pare va fer el mateix però sense apujar el to. Es va limitar a deixar-li a sobre de la taula la seva targeta d’inspector d’Hisenda, com si volgués insinuar: "Compte amb el meu fill, que et puc buscar un problema fiscal".

Ara fa unes setmanes, Arias Aranda feia un cafè amb el vicedegà de Pràctiques de la Facultat d’Educació de Granada, Pedro Valdivia, que li va explicar que acabava de penjar a la porta del despatx un cartell que deia el següent: "El vicedeganat de Pràctiques no atén pares. Tots els alumnes matriculats en Pràctiques són majors d’edat". Arias Aranda va aplaudir la iniciativa i li va demanar permís per publicar-ho en el seu perfil de Twitter (ara X). Al cap d’una estona, un remolí va arrasar la xarxa social amb centenars de comentaris de docents que asseguraven que, efectivament, els campus tenen un problema seriós amb els pares helicòpter, que són els que sobrevolen constantment sobre els seus fills i els solucionen qualsevol mínim incident perquè no tinguin problemes ni tampoc els falti de res.

"No són casos majoritaris, però tampoc infreqüents. Que vinguin els pares d’universitaris a demanar-nos explicacions sobre la manera de fer les classes, els exàmens i les notes dels seus fills o les matrícules és una tendència a l’alça", adverteix el catedràtic de Granada. Tota una legió de docents opinen igual que ell.

"Penjar aquest cartell és molt valent", corrobora Encarnación Carrasco, coordinadora del grau en Mestre d’Educació Primària de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona (UB). Carrasco assegura que, de tant en tant, pares helicòpter li escriuen al correu electrònic per demanar-li alguna gestió per al seu fill universitari. "Jo els pregunto si és menor edat. És clar que la hiperpaternitat se’ns n’ha anat de les mans", afegeix. Un altre exemple li dona la raó: l’avi que al principi de curs va acompanyar el net amb tren a la Universitat de Girona, on estudia el noi, per fer amb ell el recorregut i assegurar-se que aprenia el camí.

"Cal recolzar i ajudar els fills sempre, però aquestes famílies els fan un trist servei. Els sobreprotegeixen i els converteixen en persones dependents, que és una forma de maltractament", assenyala Arias Aranda, autor de l’assaig Querido alumno, te estamos engañando.

Normativa espanyola

Tot i que hi ha campus, com la Facultat d’Enginyeria Informàtica de La Salle-Universitat Ramon Llull, que en el primer curs fan una reunió informativa de pares, els docents remarquen que la llei espanyola de protecció de dades impedeix facilitar cap informació sobre una persona major d’edat. Els centres tenen una normativa especial per als alumnes que, nascuts a final d’any, entren a la universitat amb 17 anys. "En aquests casos, sí que podem tenir relació amb els progenitors i oferir-los detalls de la vida acadèmica. Així està plantejat en els reglaments. Però, a partir del dia que fan 18 anys, la normativa és completament diferent", afegeix. Quan l’estudiant ja és major d’edat, tret que tingui necessitats especials, és l’únic responsable de la seva vida universitària. "Si li passa per alt el termini per matricular-se en les pràctiques o en una assignatura, és problema seu, no pas de la seva mare. L’ha de solucionar ell mateix".

Quan ja té els 18, també hi pot haver excepcions si els problemes de l’alumne són derivats d’una qüestió de salut. "Fa temps vaig rebre al despatx una mare que em va demanar un canvi de classe per a la seva filla, que patia un trastorn de la conducta alimentària i només podria continuar assistint a la facultat amb un nou torn horari. Per descomptat que ho vaig fer. En l’acte de graduació, la mare va venir a donar-me les gràcies i jo li vaig dir: "Et vaig entendre perfectament. Jo també soc mare". Va ser un moment preciós, però aquest cas no té res a veure amb els pares que t’envien un e-mail en què exigeixen coses sense sentit i demanen tràmits que els seus fills són perfectament capaços de fer ells sols".

Notícies relacionades

Dos de cada tres catalans culpen dels preus a la falta d’obra nova

A Catalunya s’opta més pel lloguer que la mitjana espanyola

Fa uns quants cursos, Carrasco va rebre per correu electrònic una petició d’una alumna per a una tutoria. La professora es va haver de fregar els ulls quan la va veure arribar acompanyada del nòvio i del pare. En plena pandèmia i amb les universitats tancades físicament, la docent de la UB va convocar una reunió online amb els alumnes per calmar els ànims. "Aquesta trobada era per als estudiants, però una mare va començar a parlar i va ser molt tens. Ens va recriminar que ho estàvem gestionant tot molt malament i que no hi havia dret", recorda.

Els docents destaquen que el problema de les famílies helicòpter no neix pas a la universitat, sinó en l’educació secundària. "Són mares i pares que es dediquen a dir als professors d’institut que no tenen ni idea de fer classe. I llavors, quan els seus fills entren a la universitat, no diferencien", assenyala el catedràtic de Granada.