Els 'sumifantasmes': No en tenim prou amb el sadomasoquisme social?

Llegeixo una entrevista publicada a una mestressa del sado que regenta un local a Barcelona. Es queixa de què el sector ja no és el que era. Ve a dir que l'usuari de tota la vida ha desaparegut pràcticament per deixar pas a una clientela que potser es mou més per la curiositat que pel sentiment, si és que es pot expressar així. Bateja als nous patidors-castigadors com a "sumifantasmes", donant a entendre que aquests que ara se les donen d'aguantar-ho tot, no són més que uns figaflors i uns bledes i reivindica els usuaris tradicionals, els que gaudeixen de veritat quan se'ls apaga una cigarreta a la llengua o se'ls aboca cera ardent als mugrons, siguin masculins o femenins.

Si parlem de comportaments sexuals, cadascú pot fer amb el seu cos el que vulgui, o bé fer-ho a un altre, sempre que hi estiguin d'acord. Ara bé, suposo que això no vol dir que m'hagi de resignar a pensar que perquè no m'agradi -potser perquè no ho he provat- m'estigui perdent, crec, el nèctar dels déus. No concebo com es pot obtenir plaer a partir del dolor físic. La sola idea de pensar d'embotir-me en un vestit de làtex amb el cul a l'aire i deixar-me sodomitzar o de provocar descàrregues elèctriques als genitals d'una altra persona, més que plaer, em provoca una molt alta sensació de rebuig.

Sense voler treure mèrit, si és que en té, a tot el vademècum d'activitats d'aquest tipus, en el marc de l'esmentada llibertat corporal de cada persona, jo prefereixo les carícies abans que les bufetades, i els petons, per molt impúdics que siguin, abans que la humiliació i el dolor, per molt consentiment mutu que hi hagi.

Ja prou immersos estem en una societat que ja de per si practica el sadomasoquisme social perquè, a més, haguem de buscar més patiment per tal de realitzar-nos. Com si no en tinguéssim prou tots amb totes les hòsties que ens vénen per totes bandes.