Alberto Gadea: "Ja no tinc el físic, però ara em sento més actor"

Dir que Alberto Gadea (Barcelona, 1933) ha tingut una vida de pel·lícula, a més de ser poc original, fa curt. Ficció i realitat es barregen en la biografia d’aquest aspirant a actor i aventurer dels baixos fons que va rodar més de 60 pel·lícules com a extra, especialista i actor, moltes de les quals del gènere ‘spaghetti western’.

Als anys 60, el cine donava feina a Barcelona.

Jo anava sovint al Paral.lel, on hi havia els estudis d’Ignacio Iquino, a veure si sortia alguna cosa. Un dia estava al bar, explicant-li a un xaval que havia boxejat al nord de l’Àfrica, quan un de producció em va sentir i em va dir que pugés als estudis, que necessitaven un boxejador.

¿Quina pel·lícula era?

Cerca de las estrellas. Havia de doblar Enrique Ávila i estava tan orgullós que no em vaig treure el maquillatge en quatre dies. Va ser la primera pel·lícula en què vaig fer d’especialista. Ja havia fet de figurant i el meu primer paper com a actor va ser a La ruta de los narcóticos.

El 1964 arrenca l’‘spaghetti western’.

El poblat de l’Oest que els estudis Balcázar van construir a Esplugues era un mode de vida. Ho explico al llibre Esplugas City Mon Amour. El meu primer western va ser Pistoleros de Arizona. Soc fill de militar, vaig boxejar a la legió i muntava a cavall a pèl, però no tenia ni idea del que era un especialista. Em van manar formar un equip i allà vaig aprendre l’ofici. Era el que en anglès es diu un stuntman coordinator, que vaig traduir al català com a cap de cops.

¡Cap de cops! Que bo.

A Sangre sobre Texas hi va haver sang de veritat. Em vaig trencar el canell saltant d’una diligència, em van operar i vaig continuar rodant amb l’escaiola.

Va coincidir amb grans estrelles de Hollywood.

Van Heflin, Gilbert Roland, Richard Widmark, Richard Burton... Amb Charles Bronson, Yul Brynner i Robert Mitchum vaig rodar Villa cabalga (1968) i amb John Wayne vaig coincidir a El fabulós món del circ.

Als ‘westerns’ està molt clar qui és el bo i qui el dolent, però a la vida real la línia és més difusa.

Hi ha persones que aparenten una cosa i en són una altra. Després que em detinguessin per un robatori vaig fugir d’Espanya i vaig viure a París i Roma. Un amic que era estafador de bancs em va proposar unir-m’hi perquè, al ser actor, enganyava. Però em van detenir i la premsa va titular: Arrestat el ‘capo’ mafiós d’una banda americana falsificadora de dòlars. D’aquella banda de 25 jo només coneixia el meu amic i no em van poder retenir a la presó.

Ja no sé què és ficció i què realitat...

Aquí no hi ha ficció, això ho he viscut. També vaig fer seguiment d’etarres al País Basc. Ho tinc tot escrit a Memorias de un mercenari, que és la continuació d’Operación Boomerang, una ficció basada en la fuga d’El Lute.

Quina vida.

No me’n penedeixo, ha sigut una aventura. Però em sap greu per la part del cine. Ara me n’adono que em vaig equivocar. Pensava que n’hi havia prou amb ser ‘guaperes’ i musculat i no em vaig preparar per ser actor.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Últimament ha participat en el documental Goodbye Ringo

Ha sigut com un reconeixement cap a mi mateix. Ara ja no tinc el físic, però em sento més actor.