Gent corrent

Giovanni Marzocchi: "Per fer història només fa falta viure i explicar-ho"

L'arxiver de la memòria popular custodia milers de vides anònimes a la Roca del Vallès.

olerin45642527 25 11 2018   la roca del vall s   giovanni marzocchi  respon181106164734

olerin45642527 25 11 2018 la roca del vall s giovanni marzocchi respon181106164734 / Anna Mas Talens

3
Es llegeix en minuts
Gemma Tramullas
Gemma Tramullas

Periodista

ver +

Durant 20 anys Giovanni Marzocchi (Pieve Santo Stefano, 1957) s’ha submergit en els records i les vivències més íntimes de milers de persones. El responsable de l’Arxiu de la Memòria Popular de la Roca del Vallès, que custodia 2.800 documents autobiogràfics (contacte: arxiumemoria@laroca.cat), parla amb passió d’un treball tan fascinant com poc reconegut. L’ajuntament de la Roca acull també les Jornades Nacionals de Patrimoni Etnològic, que se celebren el 9 i 10 de novembre.

L’origen de l’arxiu de la Roca s’ha de buscar a Itàlia.

El 1984 jo era tècnic de Cultura a l’Ajuntament de Pieve Santo Stefano, un poble de la Toscana, i el periodista Saverio Tutino va proposar crear un arxiu d’escriptura autobiogràfica. Llavors encara no hi havia cultura de rescatar la memòria com ara i teníem molt poc pressupost, però va ser un èxit brutal. La Fondazione Archivio Diaristico Nazionale custodia 70.000 originals.

¡70.000!

Sortíem constantment a la premsa, ràdio i televisió i estàvem tan desbordats que al final vam haver de posar un límit de 150 originals a l’any. Segons un estudi que vam encarregar, entre un 60 i un 63 per cent de la població mediterrània tendeix a escriure la seva història, tot i que només siguin petits relats. La gent té necessitat de deixar empremta.

¿Com va arribar aquesta idea a la Roca?

Vaig marxar d’Itàlia el 1988 per viure a Sitges però de vacances sempre tornava al poble i passava pel meu antic despatx. El novembre del 1996 estava allà assegut quan vaig veure una carta a sobre de la taula amb la capçalera de l’Ajuntament de la Roca del Vallès. 

¿Què feia una carta de la Roca a Pieve Santo Stefano?

Estic convençut que m’esperava a mi. Era de l’alcalde i demanava informació sobre l’arxiu perquè volien fer alguna cosa amb el nom de Romà Planas, una figura important en la recuperació de la Catalunya democràtica que havia mort el 1995. Em vaig emportar la carta i quan vaig tornar vaig trucar a l’alcalde.

El febrer del 1998 naixia l’Arxiu de la Memòria Popular.

L’objectiu no és només custodiar el tresor de la memòria per salvaguardar-lo de la destrucció sinó donar-li valor i difondre'l a través del premi Romà Planas i Miró, que aquest any s’entrega el 24 de novembre. L’arxiu està obert a la consulta i els originals que guanyen es publiquen. Una vegada el text ha passat la selecció ja no es corregeix perquè respectem el nivell gramatical de cada persona.

¡Quin feina tan bonica la seva!

M’ha donat una riquesa interior tan brutal que no hi ha sou que ho pagui. Arribes a empatitzar profundament amb persones que no coneixes de res i que no tenen ningú més que els escolti. La gent ve aquí a parlar hores i hores, però és part de la feina. No podem pretendre que dipositin aquí les seves vides sense saber qui i com s’ocuparà de donar un tractament idoni a les seves intimitats més profundes.

¿La guerra civil és el tema estrella?

Sí, però hi ha moltes maneres de fer història; no és indispensable haver passat una guerra.

¿Què és indispensable?

Per fer història només fa falta viure i explicar-ho. La memòria autobiogràfica és la teva veritat sobre un fet, ningú pot explicar-la per tu, és única, i tu ets l’únic que posa límits a la teva veritat. S’ha de salvar la memòria de la gent anònima perquè cada document és una vida; si no es pogués salvaguardar això seria perdre la nostra essència, els nostres orígens, seria com un genocidi.

Notícies relacionades

¿Per quan les seves memòries?

La meva també és una història... Abans d’encarregar-me de l’arxiu vaig tenir una botiga de moda a Sitges, vaig ser xofer i secretari de l’amo de la Damm, cambrer, porter de nit... Fa molts anys que escric un diari, però no sé si el presentaré mai.