Oliver Roy: "A vegades els nens ni coneixen l'handbol"

Quan no exerceix com a entrenador del primer equip d’handbol del Barça, Oliver Roy fa classes a un grup d’estudiants de cicle formatiu en activitats esportives; és a dir que quan no està entrenant està ensenyant, que al capdavall són dues activitats emparentades, com ell mateix s’ocupa de subratllar. O bé es troba al Palau Blaugrana o en algun coliseu remot o bé en una aula de l’Escola Pia de Sarrià, i tot per l’handbol, que un dia va sorgir del no res, ni ell es recorda com, ni sap per què. Però era allà. Va començar a jugar als 8 anys, va renunciar molt jove a seguir fent-ho i llavors es va convertir en entrenador.

-¿De debò? ¿No sap d’on li ve? No. Al col·legi no es jugava a handbol i a casa meva no hi ha tradició. El meu pare jugava a futbol, i la meva mare, a bàsquet. Quan els ho vaig dir, ni sabien què era.

-Obviant els detalls de la seva trajectòria com a jugador, subratllem que va jugar al Barça. Vol dir que era bo. Doncs… Sí, em va trucar el Barça quan era cadet, tenia 14 anys, i aquestes coses fan il·lusió. Però sempre vaig ser conscient que no em dedicaria a l’handbol professionalment. A més, era una mica gandul.

-¿De què jugava? Era porter.

-¿Gandul? Em refereixo que si m’hagués entrenat més, hauria sigut més bon jugador; més bon porter, i d’una forma més regular. A vegades penso que anava als entrenaments més a veure jugar a handbol que a entrenar-me.

-Però és al que va acabar dedicant-se. A l’handbol. Doncs sí, perquè a la vegada que tenia clar que no seria jugador professional, al mateix temps sabia que volia dedicar-me a l’esport. Ho tenia tan clar que vaig entrar a estudiar a l’INEF. Era evident que la meva vida giraria al voltant de l’esport, i que l’handbol, que a mi m’apassiona, hi encaixaria d’alguna manera.

-Digui’m, ¿on va començar a entrenar? Em vaig estrenar molt jove, amb 18 o 19 anys, entrenant justament un equip de benjamins d’aquí, de l’Escola Pia. En aquella època hi havia molts equips de nens i si eres jugador, era relativament fàcil que et cridessin a entrenar-ne un.

-¿Vol dir que ja no n’hi ha tants? No. En aquella època n’hi havia més.

-¿Què va passar? Doncs… Que tenim el futbol, que es menja la majoria dels esports. A vegades els nens ni coneixen l’handbol. Però hauríem de ser capaços de donar-lo a conèixer.

-Bé, els seus alumnes… els de cicle formatiu. Deuen estar encantats de tenir-lo de professor. El segon entrenador del Barça. Bé, alguns dels meus alumnes no han anat mai a un partit d’handbol. Els interessa més el futbol, el bàsquet…

-Una mica frustrant, ¿no? Una mica. Però soc conscient que jo dono l’assignatura d’handbol en un grau superior d’Activitats Físic Esportives. Vull dir que són nois que es formen com a tècnics a nivell global. Jo sé que no es dedicaran a l’handbol.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

-¿Sap què? Jo hauria dit que el treball de segon entrenador del Barça no deixava temps per res més. I és veritat, cada vegada tinc menys temps. Aquesta és la meva segona temporada com a segon entrenador i cada vegada em costa més compaginar. Però és que tinc una relació especial amb aquesta escola.

-Expliqui-m’ho. Aquí vaig conèixer la meva dona. Era l’entrenadora de bàsquet. I aquí estudien els meus fills.