Albert Riba: «Vaig néixer lliurepensador i sempre he sigut un dissident»

El calendari laboral que publica el Butlletí Oficial de l’Estat marca el 6 de gener com  a «dia de l’Epifania del Senyor» –«Reis», segons la Generalitat–, però per a Albert Riba (Barcelona, 1947) avui és un dia com qualsevol altre. Des de fa 23 anys presideix Ateus de Catalunya, una de les tres organitzacions laïcistes de Barcelona. Segons el baròmetre sobre religiositat del 2017, el 47,5% dels catalans no tenen creences religioses.

–¿L’ateisme li ve de família? No. Els pares eren catòlics practicants i em van apuntar al cor de l’església. Però jo no em deixava menjar el coco. Vaig néixer lliurepensador i sempre he sigut un dissident.

–¿Com alimentava el pensament? Em vaig apuntar als Minyons de Muntanya, que eren catòlics però dissidents del franquisme. A finals dels anys 60, a Barcelona es respirava certa eufòria i a la facultat vam coincidir un grup que debatíem de tot. Allà em vaig adonar que les meves paraules no es corresponien amb els meus actes i vaig trencar definitivament amb el meu bagatge religiós.

–¿Va ser una ruptura brusca? Vaig haver de fer tot un replantejament de vida i començar a preguntar-me per què feia les coses. La religió t’allibera de responsabilitat a costa de treure’t llibertat i quan conquistes la teva llibertat també adquireixes tota la responsabilitat dels teus actes.

–¿Què diferencia l’ateu del no creient? L’ateu ha fet un esforç de reflexió, i ha arribat a la conclusió que els déus no existeixen o, en paraules de l’ateisme modern, no acceptem el dualisme.

–¿En quin sentit? El dualisme concep dues realitats, una material i tangible i una altra immaterial i intangible. Però per a l’ateu només existeix una realitat, la material. Això de l’esperit és absurd. Som pura física i química.

–Ateus de Catalunya ha organitzat el primer sopar del solstici d’hivern. El vam convocar el dia 21 de desembre perquè el sol passa per un punt i el dia comença a tenir més hores de llum, pura matemàtica. L’objectiu és celebrar una trobada en què tots –cristians, musulmans, budistes, ateus, no creients, etcètera– puguem confraternitzar, en lloc d’estar obligats a participar en una festa que només és d’una part de la ciutadania.  

–¿Vostè no celebra el Nadal? Ens reunim en família però no celebro el naixement de ningú. La nit anterior ens ho vam passar molt bé amb els regals del Pare Noel, perquè és important que els nens tinguin imaginació i il·lusió. ¡No els portarem a un sopar del solstici!

–¿I el dia de Reis? ¿Com el viu? Com el Nadal, és una festa amb un sentit religiós i per tant és privada, no és de tots. Forma part d’un llibre sagrat i explica un conte que fa més vendible una religió. A més a més, els nens no tenen temps de jugar amb els regals.

–Però la cavalcada s’ha convertit en una celebració ciutadana massiva. Penso que no és necessària, però això no es pot canviar d’un dia per l’altre. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Se li tirarien al coll. S’ha de començar fent una tasca pedagògica. Pensar per què fem el pessebre de la plaça de Sant Jaume i la cavalcada, i veure si s’ha de seguir fent o podem pensar en una alternativa que vinculi tota la ciutadania.

–La cavalcada no és per a catòlics. El nostre primer objectiu com a associació és defensar la llibertat de consciència. No  ens posem amb el fet que la gent segueixi adorant els seus déus, anant a la missa del gall, fent pessebres o celebrant els Reis, però l’ajuntament hauria de ser neutral i no gastar ni un duro en això.