La superilla de Girona fa aflorar una masia i, a dins, una meravella: una antiga porcellana xinesa

Va ser a l’octubre, a l’obrir longitudinalment mig carrer de Girona per convertir-lo pròximament en un nou eix verd, quan van veure de nou la llum del sol els murs d’una antiga masia del segle XVI o XVII que amb bastanta certesa se sabia que havia estat més o menys per allà. La sorpresa no va ser majúscula. Que aC, o sigui, no abans de Crist, sinó abans de Cerdà, hi havia alguna edificació en aquestes terres no era cap gran secret. El que ha passat des d’aleshores, no obstant, sí que ha sigut, més que una sorpresa, una alegria. Els arqueòlegs que han treballat al jaciment, comandats per Marta Lucas, han trobat bales de canó, potser de la guerra dels Segadors, de 1640, o d’un dels innombrables setges patits per Barcelona, potser el de 1692, però sobretot han rescatat les restes d’una preciosa porcellana xinesa del regnat de l’emperador Wanli (1563-1640), la qual cosa, a més de ser fascinant, certifica que el d’arqueòleg pot ser de vegades un dels oficis més emocionants del món.

L’Eixample aC era, com sempre s’ha dit, una terra immobiliàriament erma. Entre la Barcelona emmurallada i les primeres cases de Gràcia hi havia camps sembrats i horts, però molt poca paret, no per un reverencial respecte al que és rural, que ja seria estrany, sinó per ordres de la més alta autoritat, militar, per descomptat, que reclamava net de tot obstacle el terreny a un tret de canó de les muralles, ja fos en una direcció o en una altra.

La masia, no obstant, allà era, com molt bé va quedar acreditat quan la soldadesca francesa, els anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís, van envair Espanya per rescatar políticament l’infame Ferran VII. Amb motiu d’aquella expedició militar, els enginyers francesos que acompanyaven la tropa van confeccionar el que avui dia és un tresor cartogràfic. Té un títol molt llarg. ‘Lever nivelé de la place de Barcelona et de ses forts avec le terrain environnant à 900 mètres de distance moyenne, à l’échelle du 1/1000’. Una cosa era pintar un paisatge des de Montjuïc, com tantes vegades s’havia fet, i una altra molt diferent cartografiar el 1823, amb cotes i tota mena de detalls, en 52 mapes que junts tenen la mida d’una gran alfombra, cada sèquia, cada hort, cada pou, cada turó i, és clar, cada masia.

No se sap encara qui era l’amo d’aquella finca, si era només una família que les passava magres quan la collita s’arruïnava o un propietari ben posicionat, fins i tot amb esclaus a les seves ordres. Potser aquesta informació dorm encara amagada als llibres del Col·legi de Notaris i algun dia, pròximament, sortirà a la llum, però de moment ja ha sigut possible, gràcies en aquells mapes i al material trobat en la missió arqueològica, que la masia podria ser fins i tot del segle XVI. La seva arquitectura la delata.

El que veuen els qui passegen pel carrer de Girona, entre la Diagonal i la Mallorca, no és exactament la masia. Això mereix un aclariment. La capa més profunda de l’excavació sí que es correspon amb la construcció original, però aquesta va quedar destruïda durant una d’aquestes dues guerres abans citades, la de 1640 o la de 1692. La masia va renéixer després, però uns metres més enllà, així que és molt probable que el seu esquelet, o el que en queda, és just sota de l’illa delimitada per Mallorca, Girona, Diagonal i Bruc. Sobre les restes de la masia original es va edificar després el que sembla ser una zona d’explotació agrícola. Al costat d’una de les parets han aparegut ossets de conill, gat i ocells de corral, animals indissociables de la vida quotidiana de qualsevol masia catalana.

La setmana vinent, el jaciment tornarà a la foscor en la qual ha viscut des de la construcció de l’Eixample. Se’n protegiran amb materials adequats els murs, les escales i el paviment i es taparà tot de nou per urbanitzar Girona com un eix verd, però, això sí, s’obrirà l’altra meitat del carrer i hi apareixeran noves restes de la masia, tot i que molt difícilment una joia com aquesta porcellana xinesa que està sent estudiada, es pot suposar que amb gran emoció, al Museu d’Història de Barcelona.

Un tresor d’or blanc

¿Què se’n pot dir ja? Que és un petit tresor perquè és anterior a l’època en què a Europa, en una carrera tecnològica que va enfrontar les diverses capitals de regnes, es va aprendre a coure la ceràmica amb la mestria oriental. L’anomenaven l’or blanc i era un objecte de gran valor, que d’Orient arribava a Barcelona a bord d’expedicions comercials armades a Portugal o, en el més furtiu dels casos, amagat entre l’equipatge dels jesuïtes que tornaven del llunyà Orient.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

La Xina en va perfeccionar l’elaboració sota el regnat de Wanli, un emperador cèlebre entre els antiquaris europeus avui dia perquè les porcellanes d’aquella època sempre cotitzen a l’alça, però, paradoxalment, és detestat al seu país natal com si fos el seu propi Ferran VII. Tant és així que durant la revolució cultural de 1966 la seva tomba va ser profanada pels Guàrdies Vermells i les restes de l’emperador i els de les seves dues esposes van ser grollerament ultratjats. Hi ha fotos d’això.

La pregunta raonable és què feia aquesta porcellana a l’Eixample aC al voltant del segle XVII. A falta que Lucas i el seu equip recullin les seves coses del jaciment i continuïn la tasca al despatx per elaborar-ne un informe final minuciosament documentat, només es pot especular. Una opció és que fos part d’aquest pagament en espècies que tota família havia de fer si volia que el seu segon o tercer fill, vaja, mai l’‘hereu’, ingressés al convent dels caputxins que es dona per fet que hi havia no gaire lluny d’allà i el rastre del qual es va perdre després d’una altra guerra, la de 1714, però aquesta és una altra història...