"Jugava amb botes usades de Cruyff; ‘abans de llençar-les, dona-me-les’", li deia

De Granada a Barcelona. ¿Com va ser això?

Jugava en una mena de segon equip de la ciutat que feia pessigolles al Granada. Tenia una vida molt feliç. ¿Saps per què era feliç? Ho he sabut fa poc: perquè no necessitava res. El cas és que un Nadal, quan tenia vacances de l’escola, vaig anar a Barcelona per a unes proves de dos dies. Vaig agafar un tren i vaig viatjar 24 hores. Vaig jugar uns partidets i no vaig demanar si agradava o no. Vaig tornar a la meva vida normal. I l’1 de febrer del 71 va sonar el telèfon a casa. Que m’havia d’incorporar immediatament. Em vaig acomiadar de la família i me n’hi vaig anar.

¿I es va incorporar al juvenil?

Sí, quan hi vaig arribar tenia només 17 anys.

¿Quan va ser que va passar a la primera plantilla?

Amb 20 vaig passar al primer equip. Però Rinus Michels no comptava amb mi. Jo li deia: "Intentaré que canviï d’opinió». Durant la setmana, en el 76, entrenava amb el primer equip; els divendres, amb el Barça Atlètic per tenir ritme de partit. Fins que Michels se’n va anar i Lucien Müller em va dir: "Tu, aquí».

¿I quan es va produir el debut?

Vaig debutar a 22 anys, contra el Santander. Vam guanyar 1-0. Al Barça Atlètic havia sigut tres vegades el màxim golejador.

Ja no va coincidir amb Cruyff.

Però hi vaig entrenar dos anys. Ell calçava unes Puma. Del 41. I li deia: "Quan llencis les botes, dona-me-les». Jo jugava amb les usades per Cruyff. Jo feia un 42, però com que estaven ja donades, m’anaven perfectes. A ell la seva marca li donava les botes que volgués i nosaltres, perquè el club ens en donés havíem de plorar a Papi Anguera. Fins que no es trencaven no ens en donaven.

¿Cruyff manava tant al vestidor com s’ha dit?

Sí, moltíssim. Jo de vegades fumava algun cigarret al vestidor, d’amagat, i em deia: "Si ve Michels, el deixes allà i si de cas ja diré que és meu». En el descans sempre feia un parell de pipades. En la meva primera concentració, a Holanda, em va tocar compartir habitació amb ell, el 1976. Jo era una mica sindicalista, m’enfrontava als capitans. Els deia: "Sobre les primes, els del Barça Atlètic que no juguen només cobren un 10%». Ni cas. Fins que sí, a còpia d’insistir-hi. El Flaco –li dèiem així– em va fer una proposta. "Si jo guanyo 100.000 de prima, a vosaltres us en donem 25, ¿què us sembla?» A partir d’allà apliquem el 25%.

Tothom recorda Basilea, de la final de la Recopa davant el Fortuna de Düsseldorf.

A nosaltres ens va aixecar mig metre del terra quan vam pujar les escales per entrar al camp i vam veure els 30.000 aficionats culers. Ens van esborronar. I ens vam dir: "Aquí no podem perdre». Però jo després dic: aquests 30.000 van tenir el seu mèrit, van fer més de mil quilòmetres amunt i avall, il·lusionats. Però després van sortir un milió de persones quan vam tornar a la ciutat. Aquest milió de persones, ¿saps què era? Uns van sortir per barcelonisme, d’altres per catalanisme. Era un moviment generacional. Va ser impressionant.

Van relatar les cròniques que va jugar un gran partit.

Em van catalogar com el gran revulsiu. L’equip era fenomenal, però hi havia una mancança física. Amb el 2-2 vam fer una davallada força acusada. Quique Costas es va lesionar i en comptes d’entrar Olmo, vaig entrar jo, en el minut 68. I Asensi va passar a la defensa. Jo vaig sortir allà com si fos el cap. Les volia totes. Vaig assumir riscos. Anava amb ganes, no de triomf, sinó de sortir i dir que aquí soc jo. No per fanfarroneria, sinó per ser valent. Hi ha una jugada que jo salto al mig del camp amb un alemany que gairebé m’enfonsa una costella. Em vaig quedar de genolls intentant respirar. I en aquesta posició veig de reüll un rival que ve cap a mi. M’aixeco, li prenc la pilota i la hi passo a Krankl, aquest a Neeskens, després a Rexach, que controla i fa el 3-2. Rexach se’n va corrent i cau de genolls, però no de celebració, sinó per les rampes a les cames. I va néixer d’aquesta jugada en què estava jo de genolls.

Després de Basilea va estar dos anys més al Barça. ¿Va jugar tant com podia de jugar?

Podia haver jugat més. Em van passar coses. Vaig agafar una malaltia: una tuberculosi. Mala sort. No ho vam dir, perquè, si es revelava, no em deixen jugar més. El doctor Bestit l’anomenava, per tapar-lo, mononucleosi vírica. Em va passar abans de Basilea. Em va deixar fora tres mesos. Amb Udo Lattek vaig jugar menys partits dels que hauria volgut. L’home va patir molt. Tenia un fill amb càncer. Ho vaig saber després. Jo sempre deia que el millor entrenador era el que em posava. Lucien Müller, Kubala i Helenio Herrera van ser els qui més van confiar en mi.

Va viure de prop el segrest de Quini, en la temporada 80-81.

No volia jugar ningú. Ens va desconcentrar. No era normal. Hi havia hagut segrestos d’empresaris, però d’un futbolista... Anàvem com un coet, guanyàvem tots els partits i ens va fastiguejar, perquè hi va haver jugadors que van agafar por. Ens van oferir protecció. "¿Vols un guardaespatlles?», em van demanar. I jo: "A mi, ¿qui cony em coneix?» Alguns jugadors van acceptar, els més coneguts.

I Quini era molt estimat, ¿no?

Era molt maco, molt juganer. Jo també era una mica així. Recordo que una setmana després que l’alliberessin es va produir el cop d’Estat de Tejero. I per crear bon rotllo al vestidor se’m va acudir fer una broma. El meu pare era militar i jo tenia a casa un tricorni i unes botes militars i em van deixar una pistola de fogueig. Em vaig posar al fons del vestidor i vaig sortir disparant trets a l’aire. "¡Quieto todo el mundo!». Vaig veure Helenio Herrera i em va seguir la broma. El vaig agafar i el vaig doblegar com si fos Gutiérrez Mellado. Quini es va quedar espantat i es va tancar en una caseta. Quan va sortir, va començar: "Cabró, em mataràs». Després era el qui reia més.

Aquest curs no van guanyar la Lliga però sí la Copa. I va ser titular.

Helenio Herrera em va posar titular davant de l’Sporting al Camp Nou en partit de Lliga. Vam guanyar 3-1. D’aquell dia en recordo que en una jugada no vaig veure Schuster i la gent em va xiular. Schuster va fer molts escarafalls. Sense adonar-se’n em va llençar el públic a sobre. Li vaig dir de tot. Em vaig escalfar de mala manera. I em vaig posar a dir: "Totes les pilotes per a mi». I vaig començar a tocar i tocar. Vaig acabar aplaudit. I el míster va posar el mateix equip a la final de Copa, contra l’Sporting també. I vam tornar a guanyar 3-1.

Devia ser en un núvol.

En realitat, a 26 anys la meva vida era desordenada i vaig anar a un psiquiatre argentí. Vaig pensar que havia de tocar de peus a terra. El primer dia vaig entrar per la porta i vaig sortir per l’escletxa. O sigui, hi vaig entrar engrandit i en vaig sortir petit. Necessitava ordre.

¿Li va doldre sortir del Barça?

S’havia acabat el contracte i no em van renovar. I me’n vaig anar al Salamanca. El 5 d’agost de 1982. Just abans d’arribar Maradona. Vaig jugar de meravella. Vaig fer 12 gols.

Va mirar endavant.

Sempre. Al principi em volien l’Atlètic i el Madrid. Un cop vaig demanar a Di Stéfano si era veritat que em va demanar per al Madrid. "Sí, però em van portar el de l’Anderlecht, Lozano». Després em va fitxar el Mallorca. Van pagar uns 18 milions. Al Salamanca estava molt a gust, però no cobrava. Després vaig anar a Múrcia, on també vaig agafar una crisi econòmica i vam baixar. Vaig anar al Figueres a Segona A. Vaig demanar ser el més ben pagat

¿Quan es va retirar?

El 1988, a 35 anys. Em tocava. No vaig gastar tres minuts a pensar quin dolor. Vaig fer moltes coses.

Com ser alcalde de Portbou.

La gent t’anima, i a tu et surt l’ego d’haver estat davant 100.000 persones i potser trobava a faltar l’atenció. Vaig decidir presentar-me com a independent i vaig guanyar per majoria absoluta. Lluny de relaxar-me, vaig assumir el càrrec amb molta responsabilitat. Les eleccions següents vaig tornar a guanyar amb més diferència. Als vigilants els vaig prohibir multar els veïns. No volia ficar la mà a la seva butxaca.

¿Quan va tornar al Barça?

Amb Laporta. En el seu primer mandat. Vaig participar molt en la campanya. Em deia: "Si tu has guanyat dues eleccions, amb tu no puc perdre». Vaig entrar a formar part de la secretaria tècnica amb Txiki Begiristain. Era en el grup de scouting. Viatjava per tot el món.

I ara ha tornat.

Sí, vaig entrar de nou amb Laporta. M’hi vaig incorporar de manera no professional. Faig de representant institucional del futbol formatiu. També soc coordinador de clubs col·laboradors. I vaig als sortejos de Copa del Rei en nom del club. I a través de l’Agrupació de Veterans i la Fundació vaig a geriàtrics.

Notícies relacionades

El comiat de Lewandowski

Triplet abans de la Champions

¿Està satisfet de la seva carrera?

El futbol m’ha donat moltíssim. Haver jugat al Barça és com una medalla per a tota la vida. Tots em diuen: "¡Quina classe que tenies, com la tocaves!». Potser algú diu que no corria. I això és una meravella. Sempre tenen cabells blancs, és clar. Vaig molt per penyes i de vegades em demanen: "¿Va pagar la pena?» Perquè els dic que tinc dues pròtesis de maluc i quatre o cinc operacions de genoll. I jo: "És clar, això que he viscut és inoblidable».