La Barcelona d’Opisso, l’artista que va renunciar a Gaudí, l’exposició més oportuna per al centenari de l’arquitecte modernista

¿Per què aquesta col·lecció cobra ara una rellevància especial? Primer, perquè l’obra d’aquell superdotat pintor i caricaturista és una finestra a la Barcelona de fa un segle millor fins i tot que qualsevol fons fotogràfic de la mateixa època. I, segon, perquè Opisso va fer el que ningú, ni llavors ni sembla que ara, es va atrevir a fer, «enviar a fer punyetes Gaudí», expressió que, sens dubte, requereix ser contextualitzada i així es farà a continuació.

La faceta de Clos com a egiptòleg és freqüentment remarcada, ja que sovint el seu museu del carrer de València incorpora notables peces i, sense anar més lluny, al setembre té prevista la inauguració d’una sala immersiva, d’aquelles que amb ulleres 3D permeten teletransportar-se a qualsevol altre temps i lloc, que sembla que serà sensacional. La qüestió és que per les mateixes dates, segona meitat dels anys 60, en què Clos, en un viatge com a motxiller, va adquirir la seva primera estatueta del regne del Nil, va comprar també el seu primer ‘opisso’. L’hi va vendre el fill de l’artista. Ja no va poder parar. Són centenars els originals que avui s’exhibeixen al vestíbul, la cafeteria, el saló de te i fins i tot als passadissos de l’Astoria.

Les fotografies anteriors a aquest 1926 en què va morir Gaudí rarament retraten l’aire de la Barcelona de llavors, primer perquè no era una eina a l’abast de totes les butxaques, però, sobretot, perquè fotògrafs com Joan Colom o Francesc Català Roca, mestres a retratar el ‘zeitgeist’ local, no van néixer fins a principis dels anys 20. Opisso va exercir aquesta valuosa tasca abans que ells.

El 1928, amb motiu d’una exposició retrospectiva sobre la seva obra, el periodista Màrius Aguilar, encarregat de ressenyar aquella mostra, va escriure: «Quan en temps venidors es vulgui conèixer la Barcelona d’avui, hauran de consultar-se els dibuixos barceloníssims d’Opisso, tal com avui per conèixer –per exemple– la França de la Revolució consultem els gravats i dibuixos de Duplessis-Bertaux, Moreu el jove, Cochin, Boilly, Sant-Aubil, Graveloy i Watteau de Lilla». Només per aquell vaticini d’Aguilar ja valdria la pena visitar avui la col·lecció de Clos sobre Opisso, però, com hem dit, està de fons el teló del centenari de Gaudí, i això és un al·licient inqüestionable.

Opisso va arribar a Barcelona, procedent de Tarragona, amb 2 anys d’edat. Que era talentós per al dibuix i alhora mal estudiant és un detall biogràfic comú en molts altres artistes. En el seu cas, el singular, és que amb 6 anys el seu oncle Pepe se l’emportava cap al tard a un cabaret llavors de moda, l’Edén Concert, en el que avui és el carrer Nou de la Rambla, i amb 7, pintava de memòria a casa les cuixes de les artistes per a escàndol de la seva mare. El remei va ser, complerts els 12, que el seu pare li va trobar una feina com a noi per a tot de Gaudí a la Sagrada Família.

Aquesta relació entre mestre i aprenent va durar 11 anys. És interessant imaginar la situació. En les hores laborals al temple, Opisso estrangulava les sargantanes que després servirien de motllo per esculpir escultures, donava menjar a les aus del corral que patirien la mateixa sort, prestava el seu propi cos perquè, cobert de guix, inspirés la figura d’uns dels àngels de la façana del Naixement (i per poc no sobreviu per explicar-ho), però fora de la feina es deixava seduir per l’entrecuix de Barcelona (vaja, els antres del barri xino) i, sobretot, amb Miquel Utrillo com a ambaixador, va començar a cultivar una bona relació amb els artistes que es reunien a Els Quatre Gats. Que tenia un do per al dibuix era tan evident que des de París, Pablo Picasso, a qui va conèixer i va retratar diverses vegades, li deia que si de veritat volia salvar la seva ànima, havia d’«enviar Gaudí i la Sagrada Família a fer punyetes».

Va trigar, però ho va fer. La gota que va fer vessar el got la va explicar al seu dia el seu fill. L’arquitecte li va donar un sobre amb diners perquè comprés els bitllets d’un camarot per viatjar a Palma de Mallorca. Volia que l’acompanyés per tancar uns detalls de les vidrieres de la catedral illenca. Opisso li va preguntar a Gaudí si reservava també un parell d’habitacions en una pensió o hotel. Li va respondre que no, que s’allotjaran a casa del bisbe. Va ficar els diners de nou al sobre i li va encarregar a un noi que els portés a Gaudí de tornada. Va posar així punt final a la seva relació amb el geni de Reus, al qual, això sí, va dibuixar ja cadàver, una obra que, per cert, Clos va desdenyar adquirir per a la seva col·lecció. En realitat, desentonaria.

El que s’exhibeix preciosament a l’Hotel Astoria és una collita rica i variada d’obres, gens estrany si es té en compte, com recorda Clos, que Opisso de vegades pagava el dinar als restaurants de la ciutat amb un dibuix fet al moment. Hi ha allà, per descomptat, caricatures de les que va publicar a les revistes satíriques de l’època, retrats dels seus coneguts (va congeniar molt a París amb Toulouse-Lautrec, més que amb Picasso), escenes costumistes, postals de multituds (en això era, a més de molt bo, molt murri, perquè l’editor de ‘L’Esquella de la Torratxa’ pagava a tant el personatge) i, en definitiva, com hem dit, una radiografia en alta definició de la Barcelona del seu temps, més canalla que beata.

Serveix això últim per recomanar finalment un detall de la col·lecció de l’Hotel Astoria que no hauria de passar inadvertit per als majors d’edat i, de passada rememorar una anècdota sensacional.

El primer és que entre els centenars de quadres de l’exposició hi ha mitja dotzena que apareixen coberts amb una advertència, vaja, amb alguna cosa així com la versió analògica d’aquestes advertències que a Instragram oculten les imatges que poden ferir algunes sensibilitats. Opisso va rebre en algun moment de la seva vida la temptadora oferta d’apujar el to que ja s’intuïa en algunes de les seves obres, dit d’una altra manera, endinsar-se directament en el porno. Ho va fer. D’una manera molt original, Clos ha posat una porta a aquests quadres. Com diu Dràcula a Jonathan Harker a la novel·la de Bram Stoker, cal entrar allà lliurement, per pròpia voluntat. Queden advertits.

Notícies relacionades

Gaudí no va ser un geni solitari: el COAC revela els 300 noms darrere de les obres capitals de Gaudí a Barcelona

Els carrers de Parlament i Borrell encaren un any d’obres per renéixer consagrades al vianant sense semblar un eix verd

La cosa és que aquest vernís de voluptuositat va estar present molt sovint en altres treballs d’Opisso, com si aquelles tardes amb el tiet Pepe a l’Edén Concert haguessin deixat una empremta indeleble. Va ser per això que al mercat dominical dels llibres de Sant Antoni va passar un dia una cosa digna d’una pel·lícula de Luis Buñuel. Ho va explicar el crític d’art Josep Maria Cadena en un dels llibres que ha dedicat a estudiar l’obra d’Opisso.

Va arribar un home a una parada i va preguntar si tenien exemplars de ‘Papitu’, una de les publicacions en les quals va col·laborar l’artista. Havia de ser, és clar, un número antic que inclogués un ‘opisso’ entre les seves pàgines. Després d’un fallit regateig pel preu, va pagar el preu de sortida, tot i que li semblava car per al que a continuació faria. El va trencar en mil trossos davant del venedor i li va dir que tornaria diumenge que ve a buscar-ne un altre i amb idèntica intenció. Era la particular penitència que s’havia imposat perquè les dones que dibuixava Opisso li feien pecar de pensament. A veure quin altre artista és capaç de superar-ho.