Llibertat d’expressió
La bandera
Lamine Yamal té 18 anys i ja ha descobert una de les grans veritats de la vida pública contemporània: la llibertat d’expressió li agrada gairebé a tothom fins que hi ha algú que diu una cosa que no ens agrada. I que els que avui et riuen les gràcies, demà et poden deixar com un drap brut.
Fa just un any, part de l’opinió pública sortia a defensar-lo després de la polèmica que va causar la seva festa d’aniversari, on es va saber que havia contractat persones amb nanisme per a l’entreteniment. Les crítiques van ser qualificades d’exagerades, moralistes, puritanes. "Avui dia ja no es pot fer res".
Al cap d’un any, el mateix noi fa voleiar una bandera palestina durant la celebració de la Lliga del Barça i molts dels que reclamaven tolerància i màniga ampla descobreixen, de cop i volta, que hi ha límits intolerables. Ara sí. Ara resulta que els símbols tenen moltíssima importància. Ara el problema ja no és l’excés de susceptibilitat, sinó la falta de neutralitat. I concretament la bandera palestina.
És fascinant observar com funciona la indignació. No tant per allò que condemna com per allò que decideix perdonar. Tots tenim certa tendència a la incoherència moral. Som molt liberals amb el que ens diverteix i més estrictes amb el que ens incomoda. Defensem la llibertat quan confirma la nostra mirada del món i invoquem la responsabilitat quan la contradiu.
També hi ha una altra cosa interessant en tot això. Quan Lamine Yamal contractava espectacles qüestionables era "només un nen". Quan exhibeix una bandera política, en canvi, se’l tracta com si fos un dirigent geopolític. El futbolista adolescent passa de criatura irresponsable a adult perfectament conscient segons convingui a cadascú. Circulen vídeos a les xarxes socials fets amb IA extremament violents contra Yamal per la qüestió de la bandera.
Ha caigut del pedestal d’alguns perquè sovint convertim els famosos en pantalles on projectem les nostres pròpies guerres culturals. Ja no els mirem a ells: ens mirem a nosaltres mateixos. Necessitem que confirmin el nostre relat del món. I, quan no ho fan, arriba la decepció. Les polèmiques públiques sovint expliquen menys coses sobre el personatge assenyalat que sobre nosaltres mateixos. Sobre les nostres jerarquies morals. Sobre allò que decidim considerar ofensiu i allò que, convenientment, ens estimem més minimitzar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
