Els set mapes imprescindibles per entendre el Pla d’Usos de l’Eixample

El 1916 va ser l’any de la batalla del Somme. Allà se les van veure al llarg de 40 quilòmetres de trinxeres els alemanys i els aliats. Va ser una de les batalles més llargues i carnisseres de la Primera Guerra Mundial i, malgrat això, la línia del front es va moure ben poc, tot just uns quilòmetres cap a l’est o cap a l’oest, segons la sort de cada bàndol, com el Pla d’Usos de l’Eixample, aquesta altra batalla, aquesta municipal, que aquest divendres enfrontarà de nou comuns i socialistes en un ple extraordinari a l’Ajuntament de Barcelona. El front també s’ha mogut ben poc en aquesta contesa. Els socialistes han guanyat ja els carrers de Bailèn, Bruc i Roger de Llúria per a la seva causa, és a dir, perquè els límits d’obertura de bars, restaurants i supermercats de 24 hores no siguin els de Girona, restrictius, i els comuns es resisteixen a cedir posicions a Sepúlveda. És la guerra, d’acord, però potser toca periodísticament recapitular. ¿Què redimonis és una pla d’usos? ¿És Barcelona, com en tantes altres coses, una raresa en aquest àmbit? ¿Serveix per a alguna cosa un pla d’usos? La resposta a aquesta última pregunta és un sí rotund i, a l’anterior, no es perdin què regulen altres ciutats, com Londres i Amsterdam.

Per a la cocció d’aquest text no se n’ha anat a buscar ni als socialistes ni als comuns perquè exposin els seus arguments. Ho han fet ja en altres textos consultables. Aquí la font principal són una parella d’arquitectes molt interessant, Mar Santamaría i Pablo Martínez, que des de fa 10 anys han sotmès la ciutat a una anàlisi gairebé tomogràfica i han generat milers de mapes i fonts documentals inèdits fins ara. Si Barcelona fos Matrix, ells serien el personatge que en una pantalla d’ordinador veu passar el codi font del programa. Són, a més, els autors del document base del pla d’usos, del qual han sigut triats diversos gràfics que parlen per si sols i que són perfectes per amanir aquesta anàlisi.

Per obrir boca, res millor que una sorpresa. ¿És Barcelona una ‘rara avis’ entossudida a regular el lliure mercat? «No, en absolut», responen el Pablo i la Mar. «A Londres potser en diuen d’una altra manera, no pla d’usos, però sent la ciutat que és, una icona del liberalisme, prohibeixen l’obertura de locals de ‘fast food’ a prop de les escoles». Pretenen així combatre l’obesitat infantil. Però més curiós és el cas d’Amsterdam. Preocupades les autoritats per la turistificació del comerç, es va tramitar una suspensió de llicències per prohibir l’obertura de més botigues de venda de formatges.

Que hagi aparegut ja la paraula ‘prohibir’, requereix un ràpid aclariment. «El Pla d’Usos de l’Eixample no prohibeix, mira de prevenir, és com un cinturó que, arribats a cert límit, constrenyerà», expliquen, sense que això comporti una asfíxia comercial. El que va passar a Girona i Sant Antoni, àmbits ja sota els efectes d’un pla d’usos, és perfecte per retratar que beneficis aporta el cinturó.

A Girona, des de l’aprovació del pla (conseqüència directa de l’error que va suposar que a Sant Joan no n’hi hagués i el desembarcament de la restauració fos en tromba) s’han obert només nou establiments de restauració (en qualsevol de les seves formes), cosa que ha suposat un increment del 2,5% sobre el total preexistent. En canvi, sense aquesta competència, els negocis de comerç de proximitat oberts han sigut 90. A Sant Antoni l’efecte ha sigut més de cataplasma. Hi havia abans 445 locals de restauració i, després de l’aplicació de la norma, 454. Per la seva banda, de comerços de proximitat en són 186 més. Missió complerta.

Abans de prosseguir, una mica d’arqueologia, o hemeroteca, si prefereixen dir-ho així. Plans d’usos n’hi ha hagut a Barcelona des de fa dècades, però, en ocasions, més que prevenir incendis, pretenien apagar focs. Aquest va ser el cas del que va passar amb el pla d’usos que posava fre a la proliferació de locutoris. Aquest tipus de comerç va ser un efecte secundari de l’arribada de mà d’obra estrangera. Els locutoris eren el cordó umbilical que els unia amb els seus països d’origen. A zones com la Sagrada Família, els veïns es queixaven de la creixent proliferació de botigues de records, però això no va inquietar el govern socialista de la ciutat. Els locutoris, sí, com si fossin els veritables responsables de l’empobriment del teixit comercial. No es va saber intuir que serien un fenomen passatger. Les botigues de souvernirs, per contra, semblen indestructibles. Ni la pandèmia ha pogut amb elles.

Hi ha hagut més intervencions d’emergència, per als locals relacionats amb la prostitució, per als destinats al negoci del cànnabis i per als locals d’apostes, que permeten dir amb rotunditat que Barcelona no és Madrid. El cèlebre PEUAT és en essència un majúscul pla d’usos, que va aconseguir a partir del 2015 aturar l’exponencial corba ascendent d’apartaments turístics que havien desencadenat CiU i el PP en una imprudent votació al Parlament el 2011.

Prohibir radicalment només s’ha fet amb les ‘dark kitchens’. En els altres casos simplement s’han posat condicions. La diferència ara, amb el pla d’usos que se sotmetrà a votació en el ple municipal, és, per dir-ho d’alguna manera, el mètode científic que hi ha al darrere. La tomografia que la Mar i el Pablo han realitzat a la ciutat permet visualitzar, com un cel estrellat, quants restaurants i locals d’oci hi ha a l’Eixample, quantes cadires de terrassa té cada veí del districte en un radi de 200 metres de la seva llar, el mateix en llits turístics, i també quants supermercats de 24 h hi ha a cadascuna de les 420 illes de l’Eixample.

Bé, ¿però el propòsit real quin és? ¿Menjar més sa? ¿No comprar detergent rentavaixelles a mitjanit? ¿El formatge?

El soroll. L’excés de soroll. No des d’una perspectiva subjectiva, sinó en funció del que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i la Unió Europea consideren inacceptable. Viure de dia submergit en un ambient de 55 decibels, 50 de nit, és insà, no d’una forma abstracta, sinó mèdicament insà. Pot desencadenar un procés depressiu, problemes de cor..., i en aquesta tomografia que el Pablo i la Mar han fet de la ciutat es descobreix que només un 12% de les parcel·les de l’Eixample estan per sota d’aquests valors dia i nit. O dit al revés. Un 63% dels habitants de l’Eixample estan exposats a més de 55 decibels de dia i un 54% a més de 50 de nit.

El pla d’usos és tan exhaustiu d’informació que fins i tot censa les queixes veïnals per aquesta qüestió, però adverteixen els autors del treball que aquesta pot ser, en ocasions, una pista inadequada. «Quan redactem el pla d’usos del Raval, les màximes queixes les trobem a la Barceloneta, perquè eren veïns molt reivindicatius, i bé que feien, però a l’hora d’analitzar les dades vam comprovar que al Raval la situació era més greu, tot i que amb menys queixes».

O sigui, l’experiència acumulada és un grau i per això el pla d’usos en discussió incorpora novetats metodològiques fins ara no utilitzades. No es pretén evitar només l’acumulació d’una tipologia de comerç. Un restaurant cada 25 metres, com a màxim, en eixos com Consell de Cent, per evitar episodis com el d’Enric Granados, ¡on en un tram de 100 metres n’hi ha 25!. Es pretén evitar la combinació d’establiments en aparença inconnexos però que, junts, disparen els decibels. «Si al costat d’un local d’oci s’instal·len tres súpers de conveniència no és per satisfer les necessitats dels veïns, sinó pel negoci que suposa la venda d’alcohol».

Notícies relacionades

El veto comercial de l’Eixample, salvat ‘in extremis’ amb un doble gir polític

El moviment veïnal surt en defensa de la restricció de botigues i bars a l’Eixample

Després d’aquesta immersió en l’assumpte del Pablo i la Mar, potser queda més clar el motiu de les disputes entre comuns i socialistes. Aquests últims creuen que posar límits a la restauració a Bailèn, un carrer emparedat entre Sant Joan i Girona, és excessiu. Estava en el disseny inicial del projecte perquè, dit planerament, l’efecte xampinyó sí que és una singularitat de Barcelona. La ingrata Aribau, amb el seu trànsit ascendent, sense anar molt lluny, va ser històricament un carrer d’oci nocturn, simplement perquè un local va endevinar la tecla de l’èxit i va fer d’imant. Els xampinyons creixen on menys s’espera.

I, el que dèiem al principi, l’ofensiva final del Somme es lliura aquest divendres al saló de plens de l’Ajuntament de Barcelona. ¿Serà políticament cruenta? Només per rematar amb un apunt històric, va ser al costat del riu Somme on va caure abatut el 21 d’abril de 1918 Manfred von Richthofen, el Baró Roig.